Reis

Senyor rei estic ací,

porte’m coses per a mi,

jo li donaré garrofes pel seu rossí

i totes les coses bones seran ‘pa’ mi.

Com sabien els Reis d’Orient on havien de parar a deixar regals? Potser no foren ells els que ho saberen, ni els seus patges sinó els seus cavalls. Als balcons de les cases on havien de deixar algun present, algú de la casa hi penjava previsorament una cabasset amb garrofes, així que el cavall del rei es detenia indefectiblement a rosegar tan dolça llepolia. Mentre, els reis botaven sigil·losament a l’interior a deixar els obsequis. Allí es trobaven una agraïda safateta amb uns gotets de la millor mistela de la Marina i uns pastissets d’aiguardent, de moniato o d’ametla fets per les expertes mans de la casa. Els reis pegaven un mosset i prenien un glop, poca cosa, que eren moltes les cases a visitar, i se n’anaven tan misteriosament com havien entrat. Però esta tradició no deu ser suficientment elegant o tindre prou glamour perquè quasi ha desaparegut. Ara qui arriba és un vell amb una manifesta obesitat i curt de vista que, tot i això, s’obstina en vestir un cridaner i ajustat xandall roig per a intentar pujar per finestres i balcons. Triomfen els gustos anglosaxons. Melcior, Gaspar i Baltasar queden com a un trist segon plat i obligats, també ells, a exposar-se com a ninots penjats pels balcons. Pel que es veu, la campaneta i el oh!, oh!, oh! de Papà Noel  resulten moderns i, a més, ixen per la tele, no com les nostres velles tradicions rurals, maditerrànies i tan tosques.

Carabassera del dimoni

La globalització ens ha dut de tot, des de la pizza fins a la febre aviar, des dels pantalons vaquers fins al curry, des dels dispositius made in China fins als porcs vietnamites, el vallenato o el Deutsche Bank...

I també ens ha dut l’araujia sericifera. Fa anys portaren del Brasil aquesta planta  enfiladissa per a decorar jardins i cobrir tanques. Poc delicada, creixia ràpid amb unes fulles vistoses i abundants flors blanques. La planta en qüestió, a la que a sudamèrica li deien “miraguano”, s’adaptà magníficament i anà agafant confiança en aquest nou ambient. Fins que, cansada del seu confinament als jardins, ha acabat per botar les reixes.

A l’ombra dels tarongers, aprofitant la frescor prop de la seua soca, ha trobat un entorn perfecte. Allí germina i trau una tija que ascendeix erta  fins agarrar-se a les branques més baixes. Capturada la presa va enrotllant-la amb els seus resistents filaments plens d’una llet irritant fins que acaba per cobrir tot l’arbre.  Poc a poc va asfixiant-lo furtant-li la llum i els nutrients fins que no queda més que el seu esquelet. Mentre, nodrits amb el que li han llevat a la seua víctima, van creixent-li els seus fruits com petites carabasses. Altres tiges van sorgint ací i allà fent presa en altres arbres fins que és capaç de deglutir en poc de temps, si no se la controla, un bancal sencer. Finalment, satisfeta, aquesta carabassera del dimoni, com alguns li diuen, fa esclatar els seus fruits madurs lliurant al vent centenars de llavors que, en un terme amb tants trossos tristament abandonats, no tardaran en trobar on germinar.

Fi d'estiu

Es un lloc comú dir que el temps està boig. Si fora pel que està fent enguany hauríem de donar-li la raó a la sentència. Després d’un final d’agost dels clàssics, amb una tronada, pluja abundant i una notable suavització de temperatures, tot feia pensar que l’oratge s’estava comportant amb coneixement. Però va ser un miratge perquè les temperatures s’enfilaren de nou per damunt de 30º de manera sostinguda durant setmanes i no tornà a ploure en més de dos mesos. Tots Sants el celebràrem en mànega curta i havent perdut l’esperança de fer algun bolet per les nostres muntanyes. En efecte el temps està boig. La confirmació definitiva va vindre la matinada del 16 de novembre. En vint-i-quatre hores passàrem de l’estiu a l’hivern sense parar en la tardor. Les temperatures es desplomaren vora 15º just quan, després de moltes setmanes, tornava la pluja i la neu cobrí els arrimalls de la Safor. El seu llom encara en tenia més de neu i, més enllà, serra rere serra, havien quedat emblanquinades l’Almirà i l’Albureca, Almudaina, la Serrella, Aitana...

La carena de la muntanya de Loia, fins més amunt del Perill, ofereix algunes de les millors vistes del circ de la Safor. Des d’allà dalt se’ns apareix sempre espectacular: amb el sol ixent, amb els núvols agafats als cims, amb la llum del crepuscle, amb l’aire nítid dels escassos dies de tramuntana i, com que el temps està boig, inesperadament el vam poder veure el dia 16 nevat. En realitat el temps no està boig, l’estem tornant boig.

Ador - Nova York

Dels temps en que per tot el terme d’Ador creixien esponerosos els ceps de moscatell; dels temps en que arribats a finals d’agost les colles s’escampaven joioses per les desenes de riuraus que obrien els seus ulls cap a migdia, només queda ara alguna paret, algun arc cegat ignominiosament i que al passejant, si s'és jove i curiós, no deixen de sorprendre. Tot va acabar ara fa un segle. Una trista malesa, la fil.loxera, va avançar imparable per la Marina, la Vall d’Albaida, la Safor... matant, una rere altra, totes les vinyes que havien omplit els camps i, molt més modestament, les butxaques dels nostres besavis. Ho havien jugat tot a una carta, la pansa, un producte que era buscat i ben pagat a Europa. Arruïnada la producció, arribà el col.lapse. S’acabaren els jornals, s’acabà la pobra renda. Ador era aleshores un poble amb molta gent jove i bona part d’aquella joventut desesperada va haver d’emigrar. Des de Bordeus, des de Le Havre, des de Barcelona o València salpaven cap a eixa terra promesa que deien que eren els Estats Units.

Algú s’ha proposat recuperar justament ara els pocs records que queden d’aquella aventura, records color sépia i ja molt esvaïts. És d’agrair.

D’Ador se n’anaren quasi un centenar de jóvens que s’uniren als milions d’emigrants de la vella Europa que arribaven a l’illa d’Ellis, a l’ombra de l’estàtua de la Llibertat. És difícil imaginar la impressió que s’endurien en xafar amb les seues pobres espardenyes els carrers de Nova York, la gran metròpoli. Eixien amb les seues camises blanques passades fins el coll d’un poblet del Mediterrani profund, de sol, de pedres, de dones de negre, de silenci. Entraven a la ciutat més cosmopolita del món, de fum, d’esclafits de motors, d’olor a petroli en combustió i amb uns carrers plens de gom a gom que parlaven totes les llengües de la misèria i de l’esperança.

Cent anys més tard, la nostra joventut se’ns en torna a anar. De nou una trista malesa, ara de cobdícia i corrupció, ha posat els seus ous en un altre monocultiu, el de la rajola.  L’havíem inflada fins al paroxisme més descervellat i la bombolla, és clar, ha rebentat i està llançant els nostres millors jóvens lluny de casa.

La història està ahí per a qui vulga aprendre alguna cosa d’ella. Si no, a rodar sénia de nou entre farses i tragèdies.


 

Els Estruc, jueus?

Uns professors de la Universitat Pompeu Fabra adscrits a l’Institut de Tecnologia Evolutiva (CSIC-UPF) han realitzat un estudi genètic d’alguns cognoms presents especialment a terres catalanes, valencianes i balears. Han analitzat el cromosoma Y d’un nombrós grup de voluntaris que tenien algun dels cognoms seleccionats per al projecte. El cromosoma Y s’hereta ininterrompudament per línia masculina de pares a fills i per tant, teòricament, va en paral.lel al primer cognom. El projecte tractava de trobar respostes a preguntes com ara per què hi ha uns cognoms més freqüents que uns altres, amb quina freqüència cromosoma Y i cognom no s’hereten junts o la possible relació entre els portadors d’un mateix cognom...

Entre els cognoms seleccionats per a realitzar l’estudi hi havia un molt comú a Ador, Estruc, i açò és el que ens diu d’ell:

“Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.
Aquest ha estat el resultat segons les anàlisis realitzades als seus portadors:

Encara que no són clars, els resultats apunten a un possible origen jueu. Els fundadors de les tres principals branques del cognom (la del Solsonès, la de l'Anoia/Baix Llobregat/Penedès i la valenciana) pertanyen a subgrups diferents de l'haplogrup J2, freqüent entre jueus, però encara més en italians, grecs o turcs...      
         Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d'aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup d’homes descendents d'un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l'Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.”

La genètica recolza les sospites aportades per l’onomàstica i la història.

Més informació del projecte a: http://cognoms.upf.edu/

Cim

Amunt pel que va ser el camí d’Alfauir i Castellonet fins arribar sota el Penyal Poquet. Passant apressa pel terrer, un pla mineral i estèril, un paisatge lunar per on vaguen els esperits dels garrofers gegantins que hi creixien a les envistes del castell. Baixant vora la Jovada de llargues jornades de suor i de bous junyits davant la rella. Pel Rafalany i la seua fonteta amagada i per la falda del Tossal d’en Bernat d’Ares sobre el que les forques alçades en senyal de senyoria feien baixar la veu als caminants. Creuant el Vernissa crescut amb les aigües de les fonts de Castellonet, aigües avall del racó on s’amaga l’antic nom de Nassiu. Travessant Sant Jeroni embolcallat pel vellut del pinar amb flocades de pins donzells. Deixant arrere les Martinenques on diuen que hi ha la Senda Blanca que ningú sap d’on ix ni on arriba i el Pla de Lloret pel que pasturaven les cabres blanques de banyes caragolades mentre el vell pastor dormia recolzant el cap sobre una pedra. Enfilant la Baixada de Taranes, per on també es puja, fins a les altures del Tossal de l’Aigua sobre la capçalera del barranc de Lloret, una joia de falzia, de fleixos i tossals enlairats. Recorrent les altures solitàries de la divisòria d’aigües, la Vall d’Albaida de llata i esportins a ponent, la Safor de tarongerars a llevant. Arribant al peus de l’Alt del Barranc Verd i coronant-lo entre arraps de coscoll i aroma de romer. A 640 metres un molló de pedres assenyala el cim més alt d’Ador, el final d’un pelegrinatge que tot veí del poble hauria de fer una vegada en la vida. La recompensa pel compliment del precepte només l’han de conéixer aquells que hi recorreguen el llarg camí.

Margallons

El margalló és una xicoteta palmera que en les nostres muntanyes tan aspres veiem sovint obrint les seues palmes verdes al sol. Viu feliç admirablement adaptat al nostre país, no només al clima sinó també a la gent. Tradicionalment el tronxo del margalló es menjava quasi com una llepolia. Les seues palmes, abans d’obrir-se -els ullols- es deixaven assecar i blanquejar-se al sol formant la llata, apunt per a trenar amb ella una variada artesania de cabassos, estores, cistelles... o per a fer magnífiques graneres. Ara el margalló està protegit i prolifera alegrement mostrant-nos a la primavera les seues flors diminutes i a la tardor els dàtils anomenats pa de rabosa. Aquests petits dàtils són mengívols però poc apreciats, tenen poca carn i molt de pinyol. És una de les plantes que millor resisteix el foc i rebrota quasi immediatament després d’un incendi. Passat el foc, la soca llargueruda i mascarada no tardarà en obrir palmes novelles a la seua part superior quan tot al voltant és encara una completa grisor.

Tan bo trobava la nostra gent el lluc del margalló, fins i tot les classes més benestants, que tots els anys, per sant Tomàs de desembre, cada vassall d’Alfauir havia d’entregar als frares del monestir de Sant Jeroni de Cotalba dos dotzenes de margallons. I com ells, ho havien de fer també molts altres vassalls als seus respectius senyors.

Loia

Segons el savi Joan Coromines, Loia és una paraula que ve de l’àrab “al-uuáian, la fonteta, que els repobladors cristians pronunciarien alòian, diminutiu de l’àrab ‘ain, font”. I d’alòian, Loia. No ens han quedat massa paraules àrabs o arabitzades deixades pels moros que visqueren ací, però són importants: Alfàs, Navesa... Ador.

Fins fa poc la muntanya de Loia estava coberta per una espessa vegetació que la feia quasi intransitable. Fa anys la senda que hi pujava fins a la fonteta, segons diuen, es podia trescar descalç. Però va acabar per perdre’s completament i els pins joves anaren formant un esperançador bosquet que arrelava sobre les antigues llenques abandonades. No estaven sols, ací i allà lluents arbocers o garroferets i oliveres rebrotades creixien lentament. A mitjan altura flocades de canyes i, sobretot, de murta assenyalaven els llocs més humits per on solia brollar l’aigua després de les pluges. Més amunt el pendent es fa més fort i aspre i era allà dalt on prosperaven els arbusts de carrasques enllaçats per l’olorosa mareselva fins a la mateixa carena. Per la muntanya de Loia ja només s’aventuraven alguns caçadors coneixedors d’algun pas que s’endinsava una miqueta en aquella espessa garriga, ningú més. Les traces de les variades activitats que la gent d’Ador hi ha fet durant segles eren invisibles, les cobria la vegetació. Però allí estaven.

Perquè tampoc fa tant que aquells secans de Loia donaven alguna renda. De l’ús que feien els pastors queda un abeurador que encara s’ompli en temps de pluges i que també utilitzaven les cavalcadures que hi pujaven a fer llenya o a treballar als bancals d’oliveres i garrofers; queden també les restes d’uns quants forns de calç escampats ací i allà des de la part baixa del barrancó de Loia fins a més amunt del Coll del Tarro; queden les llenques tretes treballosament a la serra; queden, ben dretes, les parets d’un corral. I queden altres petites traces que proven que no fa tant que les llenques de Loia eren treballades, com ara una botella trencada de gasosa. La gasosa calmava la set amb un puntet d’alegria, un gran avanç respecte de l’ancestral botitja. Espumosos Azafor era la marca de casa, amb una imatge dels cingles de la nostra muntanya totèmica que d’Ador podem vore cada dia. Allà a les llenques de Loia s’enduien els hòmens la gasosa per ajudar a alleugerir les llargues i pesades jornades de treball. En una ocasió, trafegant cap ací i cap allà, una d’aquelles botelles va caure i es va trencar. Ningú va arrepelgar els trossos i hi van quedar com a testimoni dels darrers temps en que la muntanya de Loia va donar alguna renda.

Móres

L’albarzer és una planta poc volguda. Creix molt apressa, envaint vores i bancals i, a més, es defensa aferrissadament quan ens acostem a ella amb bones o males intencions. Punxa i arrapa i resisteix amb força el tractor, el rondup i fins i tot el foc. Ens enganya durant un temps fent-nos creure que ha desaparegut i quan ens descuidem ja està traent enlaire les seues tiges de nou. A Ador no en falta, inclús hi ha una partida prop del poble que du el seu nom: l’Albarza, senyal que hi devia abundar especialment. Però ara li ha eixit un dur competidor en la seua tasca d’envair terrenys abandonats, la carabassera del dimoni, un nouvingut de molta molèstia i poc profit. L’albarzer, en canvi, a pesar del seu mal caràcter, és generós. En primavera trau unes flors menudetes però agradoses de color de rosa -l’albarzer pertany a la família botànica de les rosàcies així que ha de tenir flors i espines- que ens alegren la vista a poc que ens fixem. I per l’estiu ens ofereix, al modest preu d’algun arrap, els seus fruits, les móres, que ens endolceixen els passejos pel camp i amb les que es pot fer una saborosa melmelada. Des de mitjan juliol fins al temps en que, passant vora un garrofer, notem l’olor al vell i venerable secà, l’albarzer seguirà oferint-nos les seues brillants móres. Quants a Ador encara poden evocar aquella antiga olor? Algun d’ells potser recorde també que les puntes tendres de les tiges, els tronxos, són mengívols, especialment si es té molta gana.

Serra

La Serra d’Ador és l’extrem nordoriental de les grans Serralades Bètiques. Arriben ací des del llunyà golf de Cadis, després d’alçar-se en algun lloc a vora 3.500 metres. No era precís que fora justament Ador qui li donara el nom a aquest modest apèndix muntanyós: per què no Serra de Vilallonga, de Terrateig, de Llocnou, de Castellonet, d’Alfauir, o inclús de Palma?  Però té la seua lògica. Vilallonga queda un tant apartada de la nostra serra, només el seu antic barri de Buixerques s’hi acostava una miqueta; Terrateig, Castellonet i Alfauir són poblets molt més modestos que Ador; Llocnou és un poble nouvingut... Palma és l’únic que podria reclamar algun dret sobre el nom de la serra però, com és ben sabut, allí sempre s’han estimat més mirar cap al pla, cap a l’Horta de Gandia. Així que, al capdavall, Serra d’Ador és un nom molt apropiat.

El que no està clar és el punt on comença la nostra serra. Potser el més  correcte seria situar-lo al capdamunt de la Lloma de Sant Jaume, on la Safor s’uneix amb la Vall d’Albaida i el Comtat i on estava la fita de ponent de l’antic terme general del castell de Palma.

A solixent d’aquella lloma, no massa lluny, està al cim de la Cuta, el més alt de la serra. D’allà dalt la carena abaixa ràpidament i, en entrar al terme d’Ador, s’obri en dos lloms rocallosos paral.lels que deixen enmig les valletes de la Plana i Navesa. Aquests dos lloms es fonen amb el pla que, més cap a la mar, esdevindrà l’Horta de Gandia. Un ho fa pel Cabeço però s’escampa un poc més al nord fins al tossal del Castell. L’altre, per la Corona, dubta abans de desaparéixer ja que al poc d’haver arribat al pla sembla que es penedeix i ressorgeix tímidament pel tossalet del Raconc.

Assuts

A l’estiu les séquies reviscolen amb l’animació de l’aigua corrent cap als bancals. Qui haja regat alguna volta a manta sense el tràfec d’obrir i tancar testelladors, refer cavallons o tapar engolidors ho haurà apreciat alguna vegada. Haurà sentit, assentat a l’ombra d’un taronger, el crepitar de les fulles seques en ser arrossegades per l’avanç de l’aigua cap al cap; haurà vist els filets d’aigua que, zigazaguejant com en una carrera d’obstacles per tot l’ample del frau, van cobrint la terra endurida i penetrant en els clavills. Haurà observat satisfet el frau cobert finalment amb una fina làmina d’aigua vivificadora que amera la terra i li trau el color.

Però el viatge de l’aigua fins a l’hort comença molt lluny, a les muntanyes d’Alcoi. Allà on es forma el riu -que per això diem d’Alcoi-  que anirà creixent amb l’aigua de barrancs i fonts fent camí cap a la Safor. Després d’encaixonar-se espectacularment pel Racó del Duc i només obrir-se a la fèrtil plana saforenca, al riu d’Alcoi hi van arribar a haver tres assuts. Poc després de sobrepassar Vilallonga estava el primer, l’assut d’en Carròs. L’aigua que no retenia aquest primer assut, el sobirà, era retinguda immediatament al segon, dit de Palma; i en temps d’Ausiàs Marc encara se’n feu un altre un poc més avall, el jussà, l’assut d’en Marc. De cada assut bevia una gran séquia, una séquia mare –la d’en Carròs, la d’en Marc o Fonda- i d’ella xuplaven les filloles que s’escampaven en una atapeïda xarxa per tot l’Alfàs. Fins a la posada en funcionament de motors ben entrat el s. XX i la construcció del pantà de Beniarrés, a major glòria de la taronja, el reg estival depenia, en bona mesura, de l’aigua emmagatzemada en estos assuts i això en temps de sequera ocasionava un terrible estrés al llaurador. Aquests eren els grans assuts del gran riu però no els únics. Al barranc de Navesa, que abans seria més bé un rierol amb un corrent més regular que no ara, també hi havia. Eren més modestos i regaven part del Raconc amb l’aigua que les nostres muntanyes recollien de les abundants pluges amb que ens regala l’oratge. I és que ací plou més que a Londres, tot i que no ho semble.

Temps

Tot i l’immemorial intent de l’home per dominar el temps, aquest sempre acaba vencent i només ens permet alguna curta victòria. Clepsidres, rellotges d’arena, el pas de les llunes, l’aparició o desaparició estacional d’astres i constel.lacions en el firmament nocturn, els solsticis i equinoccis, les ombres que feia el sol sobre determinades penyes a determinades hores i que pastors i llauradors sabien interpretar... I, és clar, els rellotges de sol que qualsevol casa important havia de tindre en la seua façana de migdia. I no només si era una casa de camp. Meritoris intents tots per controlar el pas del temps i el calendari. La generalització dels grans rellotges mecànics posats en llocs destacats dels pobles, com la Casa de la Vila o el campanar, i acoblats amb el toc de les campanes marcant les hores i els quarts i l’ús dels rellotges de butxaca i, més tard, de polsera donà la sensació de que, si bé no s’havia dominat el temps, se’l vigilava de prop. Clepsidres i altres artefactes rudimentaris desaparegueren com també la memòria de les penyes i les seues ombres. De les orgulloses façanes de les cases principals anaren esborrant-se els rellotges de sol sota capes de calç. El temps passa i els temps canvien. A Ador només queda un d’aquells antics rellotges de sol, quasi esborrat, sense el seu gnòmon que projectava una fina línia d’ombra sobre el dibuix de les hores. A la vista de la façana d’aquella casa apareixia la Safor neta i clara i la Corona amb les llenques treballades i el pinar verdejant. Ara davant les restes tènues del rellotge hi ha la carcassa buida d’una grisa nau d’un polígon industrial. Prompte no quedarà cap rastre del rellotge de sol i el temps haurà tornat a véncer.

Veïns

Ador té un bon grapat de silenciosos veïns que no figuren a cap cens. Molts a penes es deixen veure i hem de suposar que han passat per un lloc quan trobem el rastre que han deixat. Ells sí que ens coneixen a nosaltres i per això s’estimen més passar desapercebuts. I és que els hem fet patir molt. Així que si en veiem algun és perquè el sorprenem de sobte, a pesar seu, en algun lloc tranquil o perquè passa a certa distància nostra abans d’adonar-se’n de la nostra presència i desaparéixer veloç. En general són bona gent, que van a les seues ocupacions sense estridències. Reviscolen per les nits, quan nosaltres ens recollim a casa i el terme reposa solitari. Aleshores ixen dels seus caus, dels racons més emboscats i s’afanyen amb els seus quefers de pura supervivència als que l’alba posarà fi.  Raboses i conills, teixons i ginetes, musteles i eriçons, qui sap si algun gat serval encara... Clar que d’uns anys a esta part també se’ns ha ajuntat el porc senglar, un sapalastrós i espavilat veí al que tot li fa profit: fussa, xafiga i escarba per a desesperació del llaurador. Per contra, contemplar-lo, ni que siga fugaçment, corrent lliure pel camp o la muntanya és una sort que val la pena buscar.

Verdejant

El juny passat va tornar a ocórrer. Una llengua de foc davallà des de ponent fent crepitar la serra i consumint-la en núvols espessos de fum i cendra. Se’ns quedà una mirada grisa i un paisatge endolorit. Va ser entre el 12 i el 13 de juny. Passà l’estiu inert; vingueren les violentes pluges de tardor que obriren solcs profunds en una terra indefensa; passà un hivern eixut i ventós i arribà la primavera animada de pluges. Ara, a punt d’arribar l’estiu, la muntanya de Loia, la Penya Roja, el barranc del Figueral, el Coll del Tarro... tot verdeja de nou. Entre els tions mascarats apareix l’esparreguera que fins i tot ja ens havia obsequiat amb alguns espàrrecs, l’olivera fidel, el càdec, les margarides de diverses classes, la corretjola amb la seua enramada de campanetes, el rabet de gat, el garrofer i l’arbocer mostrant-nos unes fulles especialment tendres i lluentes, la frigola, la pebrella, la mare-selva, la carrasca als llocs més alts, el coscoll per tot, la mata, el petorret, el matapoll, la murta, el margalló, la vidriella, els abundantíssims gladiols amb les seues vistoses flors rosades, les sabatetes de la Mare de Déu, la canyafel, l’argelaga, el pericó, el garguller, el lli i la junça, l’iva borda, els cards, la cogula amb la que tant s’entretenen els xiquets, el gira-sol de marge, l’herbeta de la sang, la figuera, l’aladern, la rogeta, les moragues blaves i roges, l’orelleta de llebra, el jonc vora els antics brolls, l’esbarzer i l’arítjol que no ens deixen caminar a gust, la cervina, la vinya que rebrota encara en algunes llenques abandonades fa moltíssims anys i cremades una i altra volta, les lletreres, l’olivarda, les fantàstiques abelleres, les carxofetes de sant Joan, la flor de caputxina, els caps blancs, els llicsons, les malves, especialment una més tímida que creix quasi arran de terra amb una flor rosada, el fenàs, l’ull de bou, els pinzells, les estepes... Que cresca tot tranquil i per molts anys.

765

Veure el vídeo

Cada  27 de maig Ador acompleix anys, enguany 765. És la data en que el rei Jaume I atorgà casa i terra a Ador –a Navesa, més exactament- a Mascarell, probablement pels seus serveis -econòmics o militars- en la guerra contra la rebel.lió d’al-Azraq. És la data que podríem considerar de la fundació d’Ador, la del primer establiment definitiu d’un avantpassat directe dels actuals adorers. El 27 de maig hauria de ser festivitat cívica al poble. Hi ha algun motiu major per a que una col.lectivitat celebre una festa que commemorar el seu naixement, el seu origen? 

Maig

Abellera

El dia 3 de maig acabaven a l’antiga Roma els dies de la Floràlia, unes festes llicencioses i multicolors dedicades a Flora, una de les divinitats romanes més antigues, deessa de les flors, la vegetació i la fertilitat. El cristianisme continuà esta com tantes altres velles tradicions mediterrànies arrelades profundament en el poble. Va dedicar el mes a les flors si bé associant-lo al culte a la Verge Maria. Forma part d’una lògica immemorial que es compleix estrictament també ací a Ador. Només s’ha d’eixir al camp per comprovar l’esclat floral que esguita de colors el pla i la muntanya i com de difícil és no sentir-se admirat i temptat de tornar a casa amb un ramellet de flors.

Aquests dies aquest blog anirà omplint-se de flors del nostre terme. Són xicotetes meravelles que mereix la pena detenir-se a contemplar. 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: el gira-sol de marge que desprén una olor molt peculiar; l'escabiosa, una flor humil que ompli les vores dels camins i que passa injustament desapercebuda; gladiols; sempreviva, amb la que es poden fer ramells que aguanten tot l'any; borratges; orelles de llebra; la flor del baladre; la mare-selva i la clavellinera borda.

Màrgens

Enguany fa 20 anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La poesia d’Estellés brolla moltes voltes com un torrent  i connecta directament amb fibres molt profundes del poble valencià. Un dia que passejava el poeta per l’illa de Mallorca va contemplar els màrgens que els llauradors mallorquins havien fet per a guanyar terra de cultiu a la muntanya. Va quedar admirat:

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, presservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sàpigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada.

Ací a Ador també en tenim d’estes margenades i teníem –i encara en queda algun- bons margenadors. Moltes han quedat cobertes pel bosc i la garriga en haver estat abandonades les llenques serranes que conformaven. Els màrgens havien anat ascendint pels aiguavessants de les muntanyes espitjats per la necessitat. Quan més fam hi havia, a més altitud s’hi feien i més menuts eren els bancals que sustentaven. De vegades, de tan estrets com els obligava el pendent, només podien suportar un arbre, un solitari garrofer. El límit eren els roquissars i les penyes descarnades. Més enllà només quedava la fam o l’emigració: al nord d’Àfrica, a Amèrica... Perquè aquests màrgens situats en llocs abruptes i recòndits no estan ahí des de temps immemorials, no són obra d’aquells moros que, diuen, van viure ací abans que nosaltres. Els van alçar els nostres avis, besavis a tot estirar.

Taranes

La lletra d’una cançó que es cantava a Ador recordava una de les activitats que els hòmens d’Ador anaven a fer al llunyà Pla de Taranes: Per la baixà de Taranes / baixa un burro carregat / arre burro no t’apares / que ahí baix farem un falcat. Referir-se a aquell paratge com a pla no deixa de ser una exageració: només si el comparem amb el relleu molt abrupte dels voltants pot semblar-se remotament a un pla. Allà, a l’illa de terme que Ador té a Marxuquera, anaven els hòmens i les seues cavalcadures a fer llenya. Si era temps de bolets i en veien algun, el feien; si hi passava alguna perdiu i aquell dia portaven l’escopeta, li tiraven... però la llenya i la pastura eren les activitats primordials al Pla de Taranes. Desaparegudes aquestes modestes activitats, el pla ha quedat oblidat de la memòria del poble. La senda que hi pujava s’ha esborrat i ara és un lloc apartat i solitari trescat potser per algun caçador i desconegut per la gent d’Ador. Fa molt pocs anys, tota aquella serra va patir un incendi devastador que ha contribuït a fer encara més inhòspit aquell rodal. Quan vinga l’estiu, les penyes esblanqueïdes pel passat incendi refulgiran davall del sol ardent. Només algun rebrot de coscoll o alguna incipient mateta de fenàs entre els clavills esmolats de les pedres donaran una mica de vida a aquell paisatge rocós, juràssic, al que l’única ombra sembla que l’hauria de donar el pas d’un pterodàctil creuant un cel enlluernador. 

La flor

inesperadament, un dia d’aquells tan suaus amb que de vegades ens sorprén l’oratge a finals de febrer, ens sembla notar per un instant l’olor familiar de la flor del taronger. És un instant fugaç que ens desperta l‘ànim per un moment però que desapareix tan ràpid com ha vingut. Uns dies més tard ens sembla sentir-la de nou, potser una miqueta més persistent. Una oronella travessa rabent el cel uns matins després, i una altra i una altra... Ens adonem que els pardalets canten amb més fervor i un d’ells, especialment habilidós amb la veu, fins tot ens fa detenir-nos a veure si el distingim entre l’arbrat. Serà difícil perquè el rossinyol té un cos insignificant del que pareix impossible que isca un cant tan prodigiós. Les vesprades allarguen, la temperatura convida a llevar-se alguna mànega i, finalment, l’aroma de la flor inunda el terme i queda suspesa en l’ambient amb el brunzir de les abelles que ens acompanya quan passegem entre els tarongerars. La flor de taronger és LA flor, no una flor. “Azahar” és paraula castellana, d’importació, innecessària ací que a la flor del taronger la coronem amb l’article determinat. La seua aroma és l’entrada de la primavera, una gran florida augurava en els vells i bons temps una feliç collita i una renda segura.  Si passàrem uns anys lluny de la nostra terra i retornàrem just quan la flor esclata, aleshores comprendríem el privilegi que ens regala cada març, cada abril.

Casalfàs

junt a l’església del poble -deixant a banda, és clar, el decrèpit castell- la Casa de l’Alfàs és la construcció més antiga que queda dreta en Ador. La degueren alçar allà pels segles XVI o XVII. Aquest enorme casal que en algun temps va ser trapig per a l’elaboració de sucre viu dignament la seua vellesa, tot i que ningú no es preocupa de la seua salut. Ple d’arrugues va complint segles i aguanta com un vell vigorós acollint entre els seus forats i murs una colla de gats, sargantanes i soliguers que li fan companyia desvanits. Presideix la gran plana de l’Alfàs, aquella que en un altre temps i des de no massa lluny dominava una activa vil.la romana hui feta miques. Els seus murs envolten un pati rectangular observat per uns grans arcs de rajola i encara hi queda alguna resta del seu passat com a trapig. Però els anys minen la resistència fins i tot dels més robustos i qualsevol dia, unes plogudes, una ventada violenta o algun vàndal poden deixar la casa molt malmesa. Ador no conserva tant de patrimoni com per a permetre’s perdre un edifici com aquest.

Arbres

 

Pel nostre terme i, en general, per tota la Safor, pocs són els arbres vells i monumentals que sobreviuen. Al llarg de la història les transformacions agràries i els canvis de cultius han anat fent-los desaparéixer: l’olivera, la canyamel, la morera, la vinya... L’últim, el taronger, era tan rendible que va ocupar tot l’espai aprofitable al pla. I la disponibilitat de més aigua per al reg amb la posada en marxa de motors i del pantà de Beniarrés amb els seus Canals Alts va fer pujar als tarongers pels aiguavessants de les muntanyes allà on només els garrofers podien donar alguna producció. Així que de vells arbres no se n’han salvat ni en els llocs més marginals de ribassos o muntanyes. I si, tot i això, en quedava algun, l’aprofitament per a llenya o carbó i els incendis forestals han acabat amb ells. Hi ha, no obstant, una notable excepció, el monumental i venerable llidoner del Merlic, amb un perímetre de soca d’uns 5’70 metres. Per darrere d’aquesta joia natural també resisteix, torturat prop de la Font de Lloret, un garrofer de vora 5 metres de perímetre. Molt lluny del tamany monumental d’aquests dos avis creixen pins que fan tres metres de soca junt al barranc de Navesa i al de Lloret, una olivera als Sequers que fa  2'75, un xiprer al Raconc que en fa 2’40, un ametler d’1’82 prop de la Casa dels Frares i una carrasca d’un metre de perímetre amagada a un barrancó sobre la Fonteta Vella de Lloret. 

Fites

“Terme, ja sigues una pedra o una estaca clavada al camp, tu també tens poder diví des dels nostres avantpassats.” 

Així parlava Publi Ovidi Nasó de Terme, el déu de les fites. Cada 23 de febrer els romans celebraven la seua festivitat. Aquell déu va desaparéixer quan va desaparéixer el seu món, el món romà, però no el respecte que la gent del camp li retia. Tenir clares les fites era de vital importància per al llaurador, per al pastor i també per als pobles que acotaven els seus emprius, les zones on els veïns podien dur a pasturar els ramats, anar a traure llenya, a fer forns de calç.., recursos imprescindibles en el món rural. Periòdicament els pobles veïns renovaven conjuntament les fites per a evitar així conflictes. Eren muntons ferms i ben ordenats de pedres o creus gravades en alguna penya. Per les muntanyes encara en trobem algunes de les que dibuixaven els límits del terme d’Ador.

“Terme; queda’t en l’emplaçament en que et col.locaren, i no cedisques ni un pam al veí...”

                                                         Publi Ovidi Nasó.

Basquets

Durant la temporada de la taronja el camp del terme recupera una mica de vida. La resta de l’any es veu més gent passejant o corrent despreocupadament pels camins que travessen l’Alfàs o el Raconc que treballant els bancals. Però tot i la ruïna en la que ha caigut el cultiu de la taronja encara hi ha qui en fa. Al temps de la collita arriben colles de collidors que omplin l’aire d’accents estranys, quasi sorprén sentir parlar en valencià. Se senten les seues veus i el tràfec dels caixons apilant-los vora el camí plens a caramull de taronges. Caixons o basquets que és com també diem ací. Un préstec de l’anglés “basket” però valencianitzat canviant-li la vocal tònica. Ara estem acostumats a prendre paraules angleses –imeil, gintònic, tàblet...- Resulta curiosa, en canvi, la primerenca arribada d’aquests altres préstecs a aquell món rural i tancat de fa un grapat de dècades. No és basquet l’única paraula que ens arribà fa anys. Hi havia, per exemple, un gelat al que déiem xànvit pres, és clar, de l’anglés “sandwitch”, i quan animem o ens animem anar-nos-en diem cama o càmon, de “come on”. És diu que tot açò és herència dels anglesos quan en la dècada dels 80 del segle XIX, mitjançant l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, construïren i gestionaren el Xitxarra, el trenet que anava del port de Gandia fins a Alcoi. Potser.

Pastors

Pujar  a les muntanyes del terme d’Ador un dia d´hivern -i de faena, si pot ser- és envoltar-se de silenci i soledat. Més encara si anem als confins de la tinença de Marxuquera. Si hi pugem per la senda de l’Alt de les Àguiles es té la sensació de que, en algun moment indeterminat, no molt després d’iniciar l’ascensió, es creua una línia imperceptible que ens deixa fora del temps. A la nostra esquena el llunyà dringar marcant alguna hora del campanar de Ròtova no trenca, sinó que fa més intensa, aquesta sensacíó: toca l’hora del dia, però de quin any? El silenci, el paisatge que ens envolta, la companyia del vent o el vol sobtat d’algun ocell no és diferent ara que ho seria el 1913, el 1813... No ens hauria d’estranyar, doncs, creuar-nos amb una cavalcadura que baixa carregada de calç acabada de fer en un dels forns de la serra. O que quan arribem al petit pla travessat per la fita invisible entre els termes d’Ador i Ròtova, junt al Tossal de l’Aigua, ens hi trobem treballant l’amo dels modestos bancalets de terra roja que hi ha. Potser siga, precisament, que no hi trobem ningú la referència que ens retorna als temps actuals. Perquè, tot i que tristament assolats, restes de les antigues activitats serranes encara en queden: algun corral, algun forn de calç.. Fins i tot els pastors, un ofici extint ja a Ador, hi han deixat alguna traça, com ara el petit refugi de pedra seca que es conserva, secret, en un dels llocs més elevats i solitaris del terme, això sí, amb unes vistes esplèndides.

Cels

La naturalesa ens regala sovint espectacles meravellosos però no sempre ens detenim a apreciar-los com es mereixen. De quan en quan una màgica combinació entre els rajos del sol, els núvols i el vent posa davant de nosaltres escenaris fantàstics. Sol ser amb les primeres o les darreres clarors del dia, per uns minuts, fins que la potència del sol o les ombres tanquen el teló. Ador té una situació de privilegi per a contemplar amplament aquests cels, especialment els de l’alba. Però els crepusculars, retallats per la silueta de les muntanyes, tenen una tonalitat misteriosa, de vegades quasi irreal.