Fites

“Terme, ja sigues una pedra o una estaca clavada al camp, tu també tens poder diví des dels nostres avantpassats.” 

Així parlava Publi Ovidi Nasó de Terme, el déu de les fites. Cada 23 de febrer els romans celebraven la seua festivitat. Aquell déu va desaparéixer quan va desaparéixer el seu món, el món romà, però no el respecte que la gent del camp li retia. Tenir clares les fites era de vital importància per al llaurador, per al pastor i també per als pobles que acotaven els seus emprius, les zones on els veïns podien dur a pasturar els ramats, anar a traure llenya, a fer forns de calç.., recursos imprescindibles en el món rural. Periòdicament els pobles veïns renovaven conjuntament les fites per a evitar així conflictes. Eren muntons ferms i ben ordenats de pedres o creus gravades en alguna penya. Per les muntanyes encara en trobem algunes de les que dibuixaven els límits del terme d’Ador.

“Terme; queda’t en l’emplaçament en que et col.locaren, i no cedisques ni un pam al veí...”

                                                         Publi Ovidi Nasó.

Basquets

Durant la temporada de la taronja el camp del terme recupera una mica de vida. La resta de l’any es veu més gent passejant o corrent despreocupadament pels camins que travessen l’Alfàs o el Raconc que treballant els bancals. Però tot i la ruïna en la que ha caigut el cultiu de la taronja encara hi ha qui en fa. Al temps de la collita arriben colles de collidors que omplin l’aire d’accents estranys, quasi sorprén sentir parlar en valencià. Se senten les seues veus i el tràfec dels caixons apilant-los vora el camí plens a caramull de taronges. Caixons o basquets que és com també diem ací. Un préstec de l’anglés “basket” però valencianitzat canviant-li la vocal tònica. Ara estem acostumats a prendre paraules angleses –imeil, gintònic, tàblet...- Resulta curiosa, en canvi, la primerenca arribada d’aquests altres préstecs a aquell món rural i tancat de fa un grapat de dècades. No és basquet l’única paraula que ens arribà fa anys. Hi havia, per exemple, un gelat al que déiem xànvit pres, és clar, de l’anglés “sandwitch”, i quan animem o ens animem anar-nos-en diem cama o càmon, de “come on”. És diu que tot açò és herència dels anglesos quan en la dècada dels 80 del segle XIX, mitjançant l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, construïren i gestionaren el Xitxarra, el trenet que anava del port de Gandia fins a Alcoi. Potser.