Com
cada any des de fa segles, en arribar la primavera, el gran llidoner del Merlic
renaix. Es cobreix d’un verd tendre, juvenil, un tant tímid. És el senyal per a
que tot l’estol de petits llidoners que han anat sorgint escampats per les
terres dels voltants inicien també la seua brotació. Trist deu ser per al vell pare
veure que ben pocs, poquíssims, d’aquests fills seus arriben a arbres. Potser
que en el passat foren més nombrosos però el fet és que hui, al costat de
ponent del riu, en són ben pocs els hereus. Ell, en canvi, resisteix. Haurà
vist passar per davall seu moros i cristians, agermanats, moriscos, bandolers,
miquelets, carlistes... Ha passat la canyamel, les moreres, passaven les vinyes
i ara passa el taronger. És l’ésser viu més vell del poble i això ens obliga a
dedicar-li el major respecte.
El
gran llidoner del Merlic és, sense dubte, una de les meravelles d’Ador. Els
vells conten que el van plantar per celebrar l’acabament de la construcció de
l’assut d’en Marc que està allí ben a prop. Això degué ser allà pel segle XV.
És curiosa aquesta llegenda -si és una llegenda i no un record que ha travessat
els segles- perquè davant de la porta del monestir de Sant Jeroni hi ha un
altre llidoner gegantí. La construcció del monestir la va gestionar, per orde
del duc Alfons el Vell, Pere Marc i la construcció de l’assut el seu fill
Ausias Marc. Seria, doncs, un costum dels Marc plantar aquest arbre en acabar
algun important projecte? Era, el llidoner, un símbol dels Marc?
D’Ador
sí que hauria de ser un símbol i no hauria de faltar un llidoner en cap
rotonda, cap plaça, cap parc del poble.
