La flor

inesperadament, un dia d’aquells tan suaus amb que de vegades ens sorprén l’oratge a finals de febrer, ens sembla notar per un instant l’olor familiar de la flor del taronger. És un instant fugaç que ens desperta l‘ànim per un moment però que desapareix tan ràpid com ha vingut. Uns dies més tard ens sembla sentir-la de nou, potser una miqueta més persistent. Una oronella travessa rabent el cel uns matins després, i una altra i una altra... Ens adonem que els pardalets canten amb més fervor i un d’ells, especialment habilidós amb la veu, fins tot ens fa detenir-nos a veure si el distingim entre l’arbrat. Serà difícil perquè el rossinyol té un cos insignificant del que pareix impossible que isca un cant tan prodigiós. Les vesprades allarguen, la temperatura convida a llevar-se alguna mànega i, finalment, l’aroma de la flor inunda el terme i queda suspesa en l’ambient amb el brunzir de les abelles que ens acompanya quan passegem entre els tarongerars. La flor de taronger és LA flor, no una flor. “Azahar” és paraula castellana, d’importació, innecessària ací que a la flor del taronger la coronem amb l’article determinat. La seua aroma és l’entrada de la primavera, una gran florida augurava en els vells i bons temps una feliç collita i una renda segura.  Si passàrem uns anys lluny de la nostra terra i retornàrem just quan la flor esclata, aleshores comprendríem el privilegi que ens regala cada març, cada abril.

Casalfàs

junt a l’església del poble -deixant a banda, és clar, el decrèpit castell- la Casa de l’Alfàs és la construcció més antiga que queda dreta en Ador. La degueren alçar allà pels segles XVI o XVII. Aquest enorme casal que en algun temps va ser trapig per a l’elaboració de sucre viu dignament la seua vellesa, tot i que ningú no es preocupa de la seua salut. Ple d’arrugues va complint segles i aguanta com un vell vigorós acollint entre els seus forats i murs una colla de gats, sargantanes i soliguers que li fan companyia desvanits. Presideix la gran plana de l’Alfàs, aquella que en un altre temps i des de no massa lluny dominava una activa vil.la romana hui feta miques. Els seus murs envolten un pati rectangular observat per uns grans arcs de rajola i encara hi queda alguna resta del seu passat com a trapig. Però els anys minen la resistència fins i tot dels més robustos i qualsevol dia, unes plogudes, una ventada violenta o algun vàndal poden deixar la casa molt malmesa. Ador no conserva tant de patrimoni com per a permetre’s perdre un edifici com aquest.

Arbres

 

Pel nostre terme i, en general, per tota la Safor, pocs són els arbres vells i monumentals que sobreviuen. Al llarg de la història les transformacions agràries i els canvis de cultius han anat fent-los desaparéixer: l’olivera, la canyamel, la morera, la vinya... L’últim, el taronger, era tan rendible que va ocupar tot l’espai aprofitable al pla. I la disponibilitat de més aigua per al reg amb la posada en marxa de motors i del pantà de Beniarrés amb els seus Canals Alts va fer pujar als tarongers pels aiguavessants de les muntanyes allà on només els garrofers podien donar alguna producció. Així que de vells arbres no se n’han salvat ni en els llocs més marginals de ribassos o muntanyes. I si, tot i això, en quedava algun, l’aprofitament per a llenya o carbó i els incendis forestals han acabat amb ells. Hi ha, no obstant, una notable excepció, el monumental i venerable llidoner del Merlic, amb un perímetre de soca d’uns 5’70 metres. Per darrere d’aquesta joia natural també resisteix, torturat prop de la Font de Lloret, un garrofer de vora 5 metres de perímetre. Molt lluny del tamany monumental d’aquests dos avis creixen pins que fan tres metres de soca junt al barranc de Navesa i al de Lloret, una olivera als Sequers que fa  2'75, un xiprer al Raconc que en fa 2’40, un ametler d’1’82 prop de la Casa dels Frares i una carrasca d’un metre de perímetre amagada a un barrancó sobre la Fonteta Vella de Lloret.