Racons

LA BASSA DE LA FANECADA

Amagada entre els tarongers i apartada del camí, esta gran bassa passa desapercebuda. Li diuen la bassa de la Fanecada però és una exageració, no arriba als tres quartons. A pesar d’això és una gran bassa. La podem trobar plena o a mig omplir, amb aigua neta o amb la seua superfície coberta de clapes de llépol groc, no importa. Les seues dimensions la fan digna de ser visitada i contemplar el cel o els tarongers reflexant-s’hi i a la llunyania la Casa de l’Alfàs escortada de palmeres i xiprers.

Si ens acostem sigil·losament és possible que sorprenem per allí alguna garsa confiada o, fins i tot, un gran agró que volarà parsimoniosament només intuir-nos.

L'ASSUT D'EN MARC


l’assut d’en Marc és més fàcil sentir-lo que veure’l. L’espés canyar que el guarda fa complicat arribar a ell i tampoc és senzill albirar-lo des d’algun lloc alt de la riba. Se’l sent cantar quan l’aigua del riu supera la presa i continua desvanida cap a la mar. Era el darrer dels assuts del riu d’Alcoi així que, superat aquest, l’aigua podia córrer ja franca cap a la mar. El va manar construir allà al segle XV ni més ni menys que Ausias Marc, poeta i senyor de Beniarjó, per a poder amb la seua aigua estendre el cultiu de la canyamel pel seu senyoriu. Li va costar dures negociacions i cedir a Gandia i a la baronia de Palma i Ador més de la meitat de l’aigua represada, però ho va conseguir. A la vella baronia la séquia d’en Marc, que es va construir per a conduir l’aigua des de l’assut per la marge esquerra del riu, va permetre regar una partida secana que des d’aleshores es va beneficiar del reg i se l’anomena Dilluns, el dia de la setmana que li va correspondre l’aigua i que hui pertany al terme de Palma. L’assut que hi ha ara, fora d’ús, no és l’original, sinó un millorat molt de temps després però continua al mateix lloc on es va bastir en temps d’Ausias Marc, a una part Potries i a l’altra Ador.

LA FONTETA VELLA DE LLORET

a la Fonteta Vella de Lloret s’ha d’anar a soles, per a assaborir així amb tota la seua intensitat la profunditat de la serra. Els picots de les cabres ja no ressonen pels cingles però l’abeurador recull encara algun raig d’aigua que ara fan servir senglars, raboses o teixons entre dos llums, en les solitàries matinades o capvespres serrans. Un racó que hauria de ser secret o, si no, pel que haurien de passar els caminants quasi levitant per a no desfer l’encís que allí s’amaga. 

EL CANTÓ DE L'ESGLÉSIA

ocupant un lloc de responsabilitat en el cantó de l’església que dóna al carrer de la Font, hi ha una antiga mola de trapig de pedra del país. Els trapigs eren les instal.lacions on es transformava la canyamel en sucre. La Casa de l’Alfàs va ser trapig i no degué ser l’únic que hi va haver a Ador. Fins a entrat el segle XVII, cada any, per  santa Caterina -25 de novembre-, els trapigs de la Safor havien de tindre-ho tot a punt perquè s’iniciava la temporada de l’elaboració del sucre.  Era una activitat frenètica de sega de la canya, transport de la mateixa i de càrregues de llenya al trapig, cuites i bullides constants en grans calderes fins a aconseguir l’or blanc que aleshores era el sucre. Mentre els trapigs fa segles que han cessat la seua activitat, aquesta mola continua cada dia fent una tasca clau.