Móres

L’albarzer és una planta poc volguda. Creix molt apressa, envaint vores i bancals i, a més, es defensa aferrissadament quan ens acostem a ella amb bones o males intencions. Punxa i arrapa i resisteix amb força el tractor, el rondup i fins i tot el foc. Ens enganya durant un temps fent-nos creure que ha desaparegut i quan ens descuidem ja està traent enlaire les seues tiges de nou. A Ador no en falta, inclús hi ha una partida prop del poble que du el seu nom: l’Albarza, senyal que hi devia abundar especialment. Però ara li ha eixit un dur competidor en la seua tasca d’envair terrenys abandonats, la carabassera del dimoni, un nouvingut de molta molèstia i poc profit. L’albarzer, en canvi, a pesar del seu mal caràcter, és generós. En primavera trau unes flors menudetes però agradoses de color de rosa -l’albarzer pertany a la família botànica de les rosàcies així que ha de tenir flors i espines- que ens alegren la vista a poc que ens fixem. I per l’estiu ens ofereix, al modest preu d’algun arrap, els seus fruits, les móres, que ens endolceixen els passejos pel camp i amb les que es pot fer una saborosa melmelada. Des de mitjan juliol fins al temps en que, passant vora un garrofer, notem l’olor al vell i venerable secà, l’albarzer seguirà oferint-nos les seues brillants móres. Quants a Ador encara poden evocar aquella antiga olor? Algun d’ells potser recorde també que les puntes tendres de les tiges, els tronxos, són mengívols, especialment si es té molta gana.

Serra

La Serra d’Ador és l’extrem nordoriental de les grans Serralades Bètiques. Arriben ací des del llunyà golf de Cadis, després d’alçar-se en algun lloc a vora 3.500 metres. No era precís que fora justament Ador qui li donara el nom a aquest modest apèndix muntanyós: per què no Serra de Vilallonga, de Terrateig, de Llocnou, de Castellonet, d’Alfauir, o inclús de Palma?  Però té la seua lògica. Vilallonga queda un tant apartada de la nostra serra, només el seu antic barri de Buixerques s’hi acostava una miqueta; Terrateig, Castellonet i Alfauir són poblets molt més modestos que Ador; Llocnou és un poble nouvingut... Palma és l’únic que podria reclamar algun dret sobre el nom de la serra però, com és ben sabut, allí sempre s’han estimat més mirar cap al pla, cap a l’Horta de Gandia. Així que, al capdavall, Serra d’Ador és un nom molt apropiat.

El que no està clar és el punt on comença la nostra serra. Potser el més  correcte seria situar-lo al capdamunt de la Lloma de Sant Jaume, on la Safor s’uneix amb la Vall d’Albaida i el Comtat i on estava la fita de ponent de l’antic terme general del castell de Palma.

A solixent d’aquella lloma, no massa lluny, està al cim de la Cuta, el més alt de la serra. D’allà dalt la carena abaixa ràpidament i, en entrar al terme d’Ador, s’obri en dos lloms rocallosos paral.lels que deixen enmig les valletes de la Plana i Navesa. Aquests dos lloms es fonen amb el pla que, més cap a la mar, esdevindrà l’Horta de Gandia. Un ho fa pel Cabeço però s’escampa un poc més al nord fins al tossal del Castell. L’altre, per la Corona, dubta abans de desaparéixer ja que al poc d’haver arribat al pla sembla que es penedeix i ressorgeix tímidament pel tossalet del Raconc.