Reis

Senyor rei estic ací,

porte’m coses per a mi,

jo li donaré garrofes pel seu rossí

i totes les coses bones seran ‘pa’ mi.

Com sabien els Reis d’Orient on havien de parar a deixar regals? Potser no foren ells els que ho saberen, ni els seus patges sinó els seus cavalls. Als balcons de les cases on havien de deixar algun present, algú de la casa hi penjava previsorament una cabasset amb garrofes, així que el cavall del rei es detenia indefectiblement a rosegar tan dolça llepolia. Mentre, els reis botaven sigil·losament a l’interior a deixar els obsequis. Allí es trobaven una agraïda safateta amb uns gotets de la millor mistela de la Marina i uns pastissets d’aiguardent, de moniato o d’ametla fets per les expertes mans de la casa. Els reis pegaven un mosset i prenien un glop, poca cosa, que eren moltes les cases a visitar, i se n’anaven tan misteriosament com havien entrat. Però esta tradició no deu ser suficientment elegant o tindre prou glamour perquè quasi ha desaparegut. Ara qui arriba és un vell amb una manifesta obesitat i curt de vista que, tot i això, s’obstina en vestir un cridaner i ajustat xandall roig per a intentar pujar per finestres i balcons. Triomfen els gustos anglosaxons. Melcior, Gaspar i Baltasar queden com a un trist segon plat i obligats, també ells, a exposar-se com a ninots penjats pels balcons. Pel que es veu, la campaneta i el oh!, oh!, oh! de Papà Noel  resulten moderns i, a més, ixen per la tele, no com les nostres velles tradicions rurals, maditerrànies i tan tosques.

Carabassera del dimoni

La globalització ens ha dut de tot, des de la pizza fins a la febre aviar, des dels pantalons vaquers fins al curry, des dels dispositius made in China fins als porcs vietnamites, el vallenato o el Deutsche Bank...

I també ens ha dut l’araujia sericifera. Fa anys portaren del Brasil aquesta planta  enfiladissa per a decorar jardins i cobrir tanques. Poc delicada, creixia ràpid amb unes fulles vistoses i abundants flors blanques. La planta en qüestió, a la que a sudamèrica li deien “miraguano”, s’adaptà magníficament i anà agafant confiança en aquest nou ambient. Fins que, cansada del seu confinament als jardins, ha acabat per botar les reixes.

A l’ombra dels tarongers, aprofitant la frescor prop de la seua soca, ha trobat un entorn perfecte. Allí germina i trau una tija que ascendeix erta  fins agarrar-se a les branques més baixes. Capturada la presa va enrotllant-la amb els seus resistents filaments plens d’una llet irritant fins que acaba per cobrir tot l’arbre.  Poc a poc va asfixiant-lo furtant-li la llum i els nutrients fins que no queda més que el seu esquelet. Mentre, nodrits amb el que li han llevat a la seua víctima, van creixent-li els seus fruits com petites carabasses. Altres tiges van sorgint ací i allà fent presa en altres arbres fins que és capaç de deglutir en poc de temps, si no se la controla, un bancal sencer. Finalment, satisfeta, aquesta carabassera del dimoni, com alguns li diuen, fa esclatar els seus fruits madurs lliurant al vent centenars de llavors que, en un terme amb tants trossos tristament abandonats, no tardaran en trobar on germinar.