Carabassera del dimoni

La globalització ens ha dut de tot, des de la pizza fins a la febre aviar, des dels pantalons vaquers fins al curry, des dels dispositius made in China fins als porcs vietnamites, el vallenato o el Deutsche Bank...

I també ens ha dut l’araujia sericifera. Fa anys portaren del Brasil aquesta planta  enfiladissa per a decorar jardins i cobrir tanques. Poc delicada, creixia ràpid amb unes fulles vistoses i abundants flors blanques. La planta en qüestió, a la que a sudamèrica li deien “miraguano”, s’adaptà magníficament i anà agafant confiança en aquest nou ambient. Fins que, cansada del seu confinament als jardins, ha acabat per botar les reixes.

A l’ombra dels tarongers, aprofitant la frescor prop de la seua soca, ha trobat un entorn perfecte. Allí germina i trau una tija que ascendeix erta  fins agarrar-se a les branques més baixes. Capturada la presa va enrotllant-la amb els seus resistents filaments plens d’una llet irritant fins que acaba per cobrir tot l’arbre.  Poc a poc va asfixiant-lo furtant-li la llum i els nutrients fins que no queda més que el seu esquelet. Mentre, nodrits amb el que li han llevat a la seua víctima, van creixent-li els seus fruits com petites carabasses. Altres tiges van sorgint ací i allà fent presa en altres arbres fins que és capaç de deglutir en poc de temps, si no se la controla, un bancal sencer. Finalment, satisfeta, aquesta carabassera del dimoni, com alguns li diuen, fa esclatar els seus fruits madurs lliurant al vent centenars de llavors que, en un terme amb tants trossos tristament abandonats, no tardaran en trobar on germinar.