Reis

Senyor rei estic ací,

porte’m coses per a mi,

jo li donaré garrofes pel seu rossí

i totes les coses bones seran ‘pa’ mi.

Com sabien els Reis d’Orient on havien de parar a deixar regals? Potser no foren ells els que ho saberen, ni els seus patges sinó els seus cavalls. Als balcons de les cases on havien de deixar algun present, algú de la casa hi penjava previsorament una cabasset amb garrofes, així que el cavall del rei es detenia indefectiblement a rosegar tan dolça llepolia. Mentre, els reis botaven sigil·losament a l’interior a deixar els obsequis. Allí es trobaven una agraïda safateta amb uns gotets de la millor mistela de la Marina i uns pastissets d’aiguardent, de moniato o d’ametla fets per les expertes mans de la casa. Els reis pegaven un mosset i prenien un glop, poca cosa, que eren moltes les cases a visitar, i se n’anaven tan misteriosament com havien entrat. Però esta tradició no deu ser suficientment elegant o tindre prou glamour perquè quasi ha desaparegut. Ara qui arriba és un vell amb una manifesta obesitat i curt de vista que, tot i això, s’obstina en vestir un cridaner i ajustat xandall roig per a intentar pujar per finestres i balcons. Triomfen els gustos anglosaxons. Melcior, Gaspar i Baltasar queden com a un trist segon plat i obligats, també ells, a exposar-se com a ninots penjats pels balcons. Pel que es veu, la campaneta i el oh!, oh!, oh! de Papà Noel  resulten moderns i, a més, ixen per la tele, no com les nostres velles tradicions rurals, maditerrànies i tan tosques.