Fi d'estiu

Es un lloc comú dir que el temps està boig. Si fora pel que està fent enguany hauríem de donar-li la raó a la sentència. Després d’un final d’agost dels clàssics, amb una tronada, pluja abundant i una notable suavització de temperatures, tot feia pensar que l’oratge s’estava comportant amb coneixement. Però va ser un miratge perquè les temperatures s’enfilaren de nou per damunt de 30º de manera sostinguda durant setmanes i no tornà a ploure en més de dos mesos. Tots Sants el celebràrem en mànega curta i havent perdut l’esperança de fer algun bolet per les nostres muntanyes. En efecte el temps està boig. La confirmació definitiva va vindre la matinada del 16 de novembre. En vint-i-quatre hores passàrem de l’estiu a l’hivern sense parar en la tardor. Les temperatures es desplomaren vora 15º just quan, després de moltes setmanes, tornava la pluja i la neu cobrí els arrimalls de la Safor. El seu llom encara en tenia més de neu i, més enllà, serra rere serra, havien quedat emblanquinades l’Almirà i l’Albureca, Almudaina, la Serrella, Aitana...

La carena de la muntanya de Loia, fins més amunt del Perill, ofereix algunes de les millors vistes del circ de la Safor. Des d’allà dalt se’ns apareix sempre espectacular: amb el sol ixent, amb els núvols agafats als cims, amb la llum del crepuscle, amb l’aire nítid dels escassos dies de tramuntana i, com que el temps està boig, inesperadament el vam poder veure el dia 16 nevat. En realitat el temps no està boig, l’estem tornant boig.

Ador - Nova York

Dels temps en que per tot el terme d’Ador creixien esponerosos els ceps de moscatell; dels temps en que arribats a finals d’agost les colles s’escampaven joioses per les desenes de riuraus que obrien els seus ulls cap a migdia, només queda ara alguna paret, algun arc cegat ignominiosament i que al passejant, si s'és jove i curiós, no deixen de sorprendre. Tot va acabar ara fa un segle. Una trista malesa, la fil.loxera, va avançar imparable per la Marina, la Vall d’Albaida, la Safor... matant, una rere altra, totes les vinyes que havien omplit els camps i, molt més modestament, les butxaques dels nostres besavis. Ho havien jugat tot a una carta, la pansa, un producte que era buscat i ben pagat a Europa. Arruïnada la producció, arribà el col.lapse. S’acabaren els jornals, s’acabà la pobra renda. Ador era aleshores un poble amb molta gent jove i bona part d’aquella joventut desesperada va haver d’emigrar. Des de Bordeus, des de Le Havre, des de Barcelona o València salpaven cap a eixa terra promesa que deien que eren els Estats Units.

Algú s’ha proposat recuperar justament ara els pocs records que queden d’aquella aventura, records color sépia i ja molt esvaïts. És d’agrair.

D’Ador se n’anaren quasi un centenar de jóvens que s’uniren als milions d’emigrants de la vella Europa que arribaven a l’illa d’Ellis, a l’ombra de l’estàtua de la Llibertat. És difícil imaginar la impressió que s’endurien en xafar amb les seues pobres espardenyes els carrers de Nova York, la gran metròpoli. Eixien amb les seues camises blanques passades fins el coll d’un poblet del Mediterrani profund, de sol, de pedres, de dones de negre, de silenci. Entraven a la ciutat més cosmopolita del món, de fum, d’esclafits de motors, d’olor a petroli en combustió i amb uns carrers plens de gom a gom que parlaven totes les llengües de la misèria i de l’esperança.

Cent anys més tard, la nostra joventut se’ns en torna a anar. De nou una trista malesa, ara de cobdícia i corrupció, ha posat els seus ous en un altre monocultiu, el de la rajola.  L’havíem inflada fins al paroxisme més descervellat i la bombolla, és clar, ha rebentat i està llançant els nostres millors jóvens lluny de casa.

La història està ahí per a qui vulga aprendre alguna cosa d’ella. Si no, a rodar sénia de nou entre farses i tragèdies.