Els Estruc, jueus?

Uns professors de la Universitat Pompeu Fabra adscrits a l’Institut de Tecnologia Evolutiva (CSIC-UPF) han realitzat un estudi genètic d’alguns cognoms presents especialment a terres catalanes, valencianes i balears. Han analitzat el cromosoma Y d’un nombrós grup de voluntaris que tenien algun dels cognoms seleccionats per al projecte. El cromosoma Y s’hereta ininterrompudament per línia masculina de pares a fills i per tant, teòricament, va en paral.lel al primer cognom. El projecte tractava de trobar respostes a preguntes com ara per què hi ha uns cognoms més freqüents que uns altres, amb quina freqüència cromosoma Y i cognom no s’hereten junts o la possible relació entre els portadors d’un mateix cognom...

Entre els cognoms seleccionats per a realitzar l’estudi hi havia un molt comú a Ador, Estruc, i açò és el que ens diu d’ell:

“Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.
Aquest ha estat el resultat segons les anàlisis realitzades als seus portadors:

Encara que no són clars, els resultats apunten a un possible origen jueu. Els fundadors de les tres principals branques del cognom (la del Solsonès, la de l'Anoia/Baix Llobregat/Penedès i la valenciana) pertanyen a subgrups diferents de l'haplogrup J2, freqüent entre jueus, però encara més en italians, grecs o turcs...      
         Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d'aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup d’homes descendents d'un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l'Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.”

La genètica recolza les sospites aportades per l’onomàstica i la història.

Més informació del projecte a: http://cognoms.upf.edu/

Cim

Amunt pel que va ser el camí d’Alfauir i Castellonet fins arribar sota el Penyal Poquet. Passant apressa pel terrer, un pla mineral i estèril, un paisatge lunar per on vaguen els esperits dels garrofers gegantins que hi creixien a les envistes del castell. Baixant vora la Jovada de llargues jornades de suor i de bous junyits davant la rella. Pel Rafalany i la seua fonteta amagada i per la falda del Tossal d’en Bernat d’Ares sobre el que les forques alçades en senyal de senyoria feien baixar la veu als caminants. Creuant el Vernissa crescut amb les aigües de les fonts de Castellonet, aigües avall del racó on s’amaga l’antic nom de Nassiu. Travessant Sant Jeroni embolcallat pel vellut del pinar amb flocades de pins donzells. Deixant arrere les Martinenques on diuen que hi ha la Senda Blanca que ningú sap d’on ix ni on arriba i el Pla de Lloret pel que pasturaven les cabres blanques de banyes caragolades mentre el vell pastor dormia recolzant el cap sobre una pedra. Enfilant la Baixada de Taranes, per on també es puja, fins a les altures del Tossal de l’Aigua sobre la capçalera del barranc de Lloret, una joia de falzia, de fleixos i tossals enlairats. Recorrent les altures solitàries de la divisòria d’aigües, la Vall d’Albaida de llata i esportins a ponent, la Safor de tarongerars a llevant. Arribant al peus de l’Alt del Barranc Verd i coronant-lo entre arraps de coscoll i aroma de romer. A 640 metres un molló de pedres assenyala el cim més alt d’Ador, el final d’un pelegrinatge que tot veí del poble hauria de fer una vegada en la vida. La recompensa pel compliment del precepte només l’han de conéixer aquells que hi recorreguen el llarg camí.