Cim

Amunt pel que va ser el camí d’Alfauir i Castellonet fins arribar sota el Penyal Poquet. Passant apressa pel terrer, un pla mineral i estèril, un paisatge lunar per on vaguen els esperits dels garrofers gegantins que hi creixien a les envistes del castell. Baixant vora la Jovada de llargues jornades de suor i de bous junyits davant la rella. Pel Rafalany i la seua fonteta amagada i per la falda del Tossal d’en Bernat d’Ares sobre el que les forques alçades en senyal de senyoria feien baixar la veu als caminants. Creuant el Vernissa crescut amb les aigües de les fonts de Castellonet, aigües avall del racó on s’amaga l’antic nom de Nassiu. Travessant Sant Jeroni embolcallat pel vellut del pinar amb flocades de pins donzells. Deixant arrere les Martinenques on diuen que hi ha la Senda Blanca que ningú sap d’on ix ni on arriba i el Pla de Lloret pel que pasturaven les cabres blanques de banyes caragolades mentre el vell pastor dormia recolzant el cap sobre una pedra. Enfilant la Baixada de Taranes, per on també es puja, fins a les altures del Tossal de l’Aigua sobre la capçalera del barranc de Lloret, una joia de falzia, de fleixos i tossals enlairats. Recorrent les altures solitàries de la divisòria d’aigües, la Vall d’Albaida de llata i esportins a ponent, la Safor de tarongerars a llevant. Arribant al peus de l’Alt del Barranc Verd i coronant-lo entre arraps de coscoll i aroma de romer. A 640 metres un molló de pedres assenyala el cim més alt d’Ador, el final d’un pelegrinatge que tot veí del poble hauria de fer una vegada en la vida. La recompensa pel compliment del precepte només l’han de conéixer aquells que hi recorreguen el llarg camí.