El margalló és una xicoteta palmera
que en les nostres muntanyes tan aspres veiem sovint obrint les seues palmes verdes al sol. Viu
feliç admirablement adaptat al nostre país, no només al clima sinó també a la
gent. Tradicionalment el tronxo del margalló es menjava quasi com una llepolia.
Les seues palmes, abans d’obrir-se -els ullols- es deixaven assecar i
blanquejar-se al sol formant la llata, apunt per a trenar amb ella una variada
artesania de cabassos, estores, cistelles... o per a fer magnífiques graneres.
Ara el margalló està protegit i prolifera alegrement mostrant-nos a la
primavera les seues flors diminutes i a la tardor els dàtils anomenats pa de
rabosa. Aquests petits dàtils són mengívols però poc apreciats, tenen poca carn
i molt de pinyol. És una de les plantes que millor resisteix el foc i rebrota
quasi immediatament després d’un incendi. Passat el foc, la soca llargueruda i
mascarada no tardarà en obrir palmes novelles a la seua part superior quan tot
al voltant és encara una completa grisor.
Tan bo trobava la nostra gent el
lluc del margalló, fins i tot les classes més benestants, que tots els anys,
per sant Tomàs de desembre, cada vassall d’Alfauir havia d’entregar als frares
del monestir de Sant Jeroni de Cotalba dos dotzenes de margallons. I com ells, ho
havien de fer també molts altres vassalls als seus respectius senyors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada