Màrgens

Enguany fa 20 anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La poesia d’Estellés brolla moltes voltes com un torrent  i connecta directament amb fibres molt profundes del poble valencià. Un dia que passejava el poeta per l’illa de Mallorca va contemplar els màrgens que els llauradors mallorquins havien fet per a guanyar terra de cultiu a la muntanya. Va quedar admirat:

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, presservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sàpigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada.

Ací a Ador també en tenim d’estes margenades i teníem –i encara en queda algun- bons margenadors. Moltes han quedat cobertes pel bosc i la garriga en haver estat abandonades les llenques serranes que conformaven. Els màrgens havien anat ascendint pels aiguavessants de les muntanyes espitjats per la necessitat. Quan més fam hi havia, a més altitud s’hi feien i més menuts eren els bancals que sustentaven. De vegades, de tan estrets com els obligava el pendent, només podien suportar un arbre, un solitari garrofer. El límit eren els roquissars i les penyes descarnades. Més enllà només quedava la fam o l’emigració: al nord d’Àfrica, a Amèrica... Perquè aquests màrgens situats en llocs abruptes i recòndits no estan ahí des de temps immemorials, no són obra d’aquells moros que, diuen, van viure ací abans que nosaltres. Els van alçar els nostres avis, besavis a tot estirar.

Taranes

La lletra d’una cançó que es cantava a Ador recordava una de les activitats que els hòmens d’Ador anaven a fer al llunyà Pla de Taranes: Per la baixà de Taranes / baixa un burro carregat / arre burro no t’apares / que ahí baix farem un falcat. Referir-se a aquell paratge com a pla no deixa de ser una exageració: només si el comparem amb el relleu molt abrupte dels voltants pot semblar-se remotament a un pla. Allà, a l’illa de terme que Ador té a Marxuquera, anaven els hòmens i les seues cavalcadures a fer llenya. Si era temps de bolets i en veien algun, el feien; si hi passava alguna perdiu i aquell dia portaven l’escopeta, li tiraven... però la llenya i la pastura eren les activitats primordials al Pla de Taranes. Desaparegudes aquestes modestes activitats, el pla ha quedat oblidat de la memòria del poble. La senda que hi pujava s’ha esborrat i ara és un lloc apartat i solitari trescat potser per algun caçador i desconegut per la gent d’Ador. Fa molt pocs anys, tota aquella serra va patir un incendi devastador que ha contribuït a fer encara més inhòspit aquell rodal. Quan vinga l’estiu, les penyes esblanqueïdes pel passat incendi refulgiran davall del sol ardent. Només algun rebrot de coscoll o alguna incipient mateta de fenàs entre els clavills esmolats de les pedres donaran una mica de vida a aquell paisatge rocós, juràssic, al que l’única ombra sembla que l’hauria de donar el pas d’un pterodàctil creuant un cel enlluernador.