Màrgens

Enguany fa 20 anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La poesia d’Estellés brolla moltes voltes com un torrent  i connecta directament amb fibres molt profundes del poble valencià. Un dia que passejava el poeta per l’illa de Mallorca va contemplar els màrgens que els llauradors mallorquins havien fet per a guanyar terra de cultiu a la muntanya. Va quedar admirat:

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, presservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sàpigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada.

Ací a Ador també en tenim d’estes margenades i teníem –i encara en queda algun- bons margenadors. Moltes han quedat cobertes pel bosc i la garriga en haver estat abandonades les llenques serranes que conformaven. Els màrgens havien anat ascendint pels aiguavessants de les muntanyes espitjats per la necessitat. Quan més fam hi havia, a més altitud s’hi feien i més menuts eren els bancals que sustentaven. De vegades, de tan estrets com els obligava el pendent, només podien suportar un arbre, un solitari garrofer. El límit eren els roquissars i les penyes descarnades. Més enllà només quedava la fam o l’emigració: al nord d’Àfrica, a Amèrica... Perquè aquests màrgens situats en llocs abruptes i recòndits no estan ahí des de temps immemorials, no són obra d’aquells moros que, diuen, van viure ací abans que nosaltres. Els van alçar els nostres avis, besavis a tot estirar.