Estes poquetes nits el cel
ens està oferint un espectacle insòlit. Sobre la silueta de les muntanyes de la
Serra d’Ador, quan la llum del Sol decau, apareixen lluminosos dos estels quasi
tocant-se. Són els planetes Venus i Júpiter. Venus és l’estel de l’alba, al que
els grecs anomenaven Fósfor i els llatins Lucifer -el que porta la llum ja que a
la matinada anuncia l’eixida imminent del sol. El cristianisme el va associar a
Satan, l’àngel caigut, expulsat dels cels, i en va el buscarem al firmament
nocturn, no el trobarem. Júpiter és Ius
pater, el pare déu del cel que els romans van adoptar com a pare dels déus.
Mentre en aquests càlids capvespres d’estiu a les cases i carrers d’Ador la gent treballa o descansa, sopa o mira tranquil·lament la televisió, sobre el seu cel el pare dels déus i el cap dels dimonis parlamenten. Un presagi que els vells déus ens envien però que ja no sabem interpretar? Alguna cosa estan tramant i ha de ser alguna cosa important perquè la lluna ha eixit a contemplar-ho magníficament engalanada, és lluna plena. Haurem d’estar atents al que passarà pròximament al món.
Mentre en aquests càlids capvespres d’estiu a les cases i carrers d’Ador la gent treballa o descansa, sopa o mira tranquil·lament la televisió, sobre el seu cel el pare dels déus i el cap dels dimonis parlamenten. Un presagi que els vells déus ens envien però que ja no sabem interpretar? Alguna cosa estan tramant i ha de ser alguna cosa important perquè la lluna ha eixit a contemplar-ho magníficament engalanada, és lluna plena. Haurem d’estar atents al que passarà pròximament al món.
