Planetes

Estes poquetes nits el cel ens està oferint un espectacle insòlit. Sobre la silueta de les muntanyes de la Serra d’Ador, quan la llum del Sol decau, apareixen lluminosos dos estels quasi tocant-se. Són els planetes Venus i Júpiter. Venus és l’estel de l’alba, al que els grecs anomenaven Fósfor i els llatins Lucifer -el que porta la llum ja que a la matinada anuncia l’eixida imminent del sol. El cristianisme el va associar a Satan, l’àngel caigut, expulsat dels cels, i en va el buscarem al firmament nocturn, no el trobarem. Júpiter és Ius pater, el pare déu del cel que els romans van adoptar com a pare dels déus.

         Mentre en aquests càlids capvespres d’estiu a les cases i carrers d’Ador la gent treballa o descansa, sopa o mira tranquil·lament la televisió, sobre el seu cel el pare dels déus i el cap dels dimonis parlamenten. Un presagi que els vells déus ens envien però que ja no sabem interpretar? Alguna cosa estan tramant i ha de ser alguna cosa important perquè la lluna ha eixit a contemplar-ho magníficament engalanada, és lluna plena. Haurem d’estar atents al que passarà pròximament al món.

 

 

 

 

 

Sant Joan

Escrivia l’etnobotànic Joan Pellicer que fins no fa tant el dia de Sant Joan les donzelles de Lorxa s’engalanaven amb corones i garlandes fetes de vidriella (clematis flammula) i anaven desvanides pels carrers del poble cantant cançons. Era una manera festiva de celebrar el solstici d’estiu que és la celebració que s’amaga darrere l’advocació de Sant Joan. Aquesta planta és una fina liana que floreix espectacularment amb una florida densa i olorosa. Sembla creada a postes per fer corones de flors blanques per a oferir-li-les al sol que aquests dies regna en la seua plena majestat. Les corones, les fogueres de la nit de Sant Joan, tot remet a l’astre rei.

La vidriella és, doncs, una de les plantes més característiques de juny i al terme d’Ador creix abundant vora camins o enfilant-se per màrgens i bancals abandonats. Té com a vistosa companya la pastanaga o safanòria, que de les dos formes es coneix al poble, i que fa unes grans umbel·les també blanques.

La festa de Sant Joan se celebrava abans complidament durant uns quants dies a Ador, molt més que no ara i, com a Lorxa, probablement també s’engalanarien ací les xicones amb la vidriella. Segurament per això a Ador a esta planta se la coneix encara com a corona de sant Joan.

La flor de l'ametler

 

Prop de la Casa dels Frares s’alça, oblidat de tots, l’ametler més vell del terme. Ningú l’esporga, ni li fa una llauradeta de quan en quan, res. I ell arrimat a un marge, com si s’apartara del camí per no molestar, resisteix. Però no s’oblida cada any d’avisar-nos de la proximitat del bon temps. La seua florida és com el primer toc a primavera. Enguany l’hivern s’ha allargat i hem hagut d’esperar més que els darrers anys a que s’obriren les seues flors blanques. Però finalment ens les ha tornat a regalar. Els freds potser no hagen acabat del tot, ni molt menys, però no fan tanta por: els asfòdels també s’atreveixen ja a florir com volent prendre el relleu de la floració hivernal que encara aguanta magnífica per l’horta i la muntanya: l’agret, el ravenell, la sagullada...

Qualsevol mal dia a algú se li ocorrerà tallar el vell ametler per a fer llenya i segurament ben pocs el trobaran a faltar. I així, a poc a poc, quasi sense adonar-nos el nostre paisatge esdevé més i més uniforme, sense l’alegria de la diversitat que ens sorprén amb constants novetats i descobriments. O potser la seua discreció el salve i continue tocant a primavera molts anys més.