La flor

inesperadament, un dia d’aquells tan suaus amb que de vegades ens sorprén l’oratge a finals de febrer, ens sembla notar per un instant l’olor familiar de la flor del taronger. És un instant fugaç que ens desperta l‘ànim per un moment però que desapareix tan ràpid com ha vingut. Uns dies més tard ens sembla sentir-la de nou, potser una miqueta més persistent. Una oronella travessa rabent el cel uns matins després, i una altra i una altra... Ens adonem que els pardalets canten amb més fervor i un d’ells, especialment habilidós amb la veu, fins tot ens fa detenir-nos a veure si el distingim entre l’arbrat. Serà difícil perquè el rossinyol té un cos insignificant del que pareix impossible que isca un cant tan prodigiós. Les vesprades allarguen, la temperatura convida a llevar-se alguna mànega i, finalment, l’aroma de la flor inunda el terme i queda suspesa en l’ambient amb el brunzir de les abelles que ens acompanya quan passegem entre els tarongerars. La flor de taronger és LA flor, no una flor. “Azahar” és paraula castellana, d’importació, innecessària ací que a la flor del taronger la coronem amb l’article determinat. La seua aroma és l’entrada de la primavera, una gran florida augurava en els vells i bons temps una feliç collita i una renda segura.  Si passàrem uns anys lluny de la nostra terra i retornàrem just quan la flor esclata, aleshores comprendríem el privilegi que ens regala cada març, cada abril.