Fites

“Terme, ja sigues una pedra o una estaca clavada al camp, tu també tens poder diví des dels nostres avantpassats.” 

Així parlava Publi Ovidi Nasó de Terme, el déu de les fites. Cada 23 de febrer els romans celebraven la seua festivitat. Aquell déu va desaparéixer quan va desaparéixer el seu món, el món romà, però no el respecte que la gent del camp li retia. Tenir clares les fites era de vital importància per al llaurador, per al pastor i també per als pobles que acotaven els seus emprius, les zones on els veïns podien dur a pasturar els ramats, anar a traure llenya, a fer forns de calç.., recursos imprescindibles en el món rural. Periòdicament els pobles veïns renovaven conjuntament les fites per a evitar així conflictes. Eren muntons ferms i ben ordenats de pedres o creus gravades en alguna penya. Per les muntanyes encara en trobem algunes de les que dibuixaven els límits del terme d’Ador.

“Terme; queda’t en l’emplaçament en que et col.locaren, i no cedisques ni un pam al veí...”

                                                         Publi Ovidi Nasó.