Verdejant

El juny passat va tornar a ocórrer. Una llengua de foc davallà des de ponent fent crepitar la serra i consumint-la en núvols espessos de fum i cendra. Se’ns quedà una mirada grisa i un paisatge endolorit. Va ser entre el 12 i el 13 de juny. Passà l’estiu inert; vingueren les violentes pluges de tardor que obriren solcs profunds en una terra indefensa; passà un hivern eixut i ventós i arribà la primavera animada de pluges. Ara, a punt d’arribar l’estiu, la muntanya de Loia, la Penya Roja, el barranc del Figueral, el Coll del Tarro... tot verdeja de nou. Entre els tions mascarats apareix l’esparreguera que fins i tot ja ens havia obsequiat amb alguns espàrrecs, l’olivera fidel, el càdec, les margarides de diverses classes, la corretjola amb la seua enramada de campanetes, el rabet de gat, el garrofer i l’arbocer mostrant-nos unes fulles especialment tendres i lluentes, la frigola, la pebrella, la mare-selva, la carrasca als llocs més alts, el coscoll per tot, la mata, el petorret, el matapoll, la murta, el margalló, la vidriella, els abundantíssims gladiols amb les seues vistoses flors rosades, les sabatetes de la Mare de Déu, la canyafel, l’argelaga, el pericó, el garguller, el lli i la junça, l’iva borda, els cards, la cogula amb la que tant s’entretenen els xiquets, el gira-sol de marge, l’herbeta de la sang, la figuera, l’aladern, la rogeta, les moragues blaves i roges, l’orelleta de llebra, el jonc vora els antics brolls, l’esbarzer i l’arítjol que no ens deixen caminar a gust, la cervina, la vinya que rebrota encara en algunes llenques abandonades fa moltíssims anys i cremades una i altra volta, les lletreres, l’olivarda, les fantàstiques abelleres, les carxofetes de sant Joan, la flor de caputxina, els caps blancs, els llicsons, les malves, especialment una més tímida que creix quasi arran de terra amb una flor rosada, el fenàs, l’ull de bou, els pinzells, les estepes... Que cresca tot tranquil i per molts anys.