mallols

Hi va haver un temps en que bona part de les terres d’Ador anaven mudant-se amb els colors de l’estació. Ara, a l’estiu, eren d’un verd fosc amb uns ramellets de perles que penjaven entre els pàmpols. A la tardor prenien un color ocre per acabar, a l’hivern, amb la terra mostrant el seu propi color, més o menys roig o blanquinós, segons les partides. A la primavera un verd tendre i brillant renaixia. D’això fa el temps just per a que entre la joventut es desconega què era això del cultiu de la vinya o que paraules com cep, cassa, mallol o sarment no tinguen ja significat per a ells. No tan de temps, però, per a que encara quede gent major que recorde com i on es cultivava la vinya i com s’elaborava la pansa. Perquè era per a la pansa que es cultivava. Havia estat tan rendible que el seu conreu havia arribat a la Safor des de la Marina o des de la Vall d’Albaida botant el Coll de Llautó, terres més aspres que les nostres,  ocupant els secans de la Vall de Vernissa fins arribar també a Ador i més enllà. De les desenes de riuraus que s’alçaren a Ador encara queden vestigis.  Fins i tot algun ha estat restaurat per unes mans benèfiques i un tant romàntiques que saben que un futur raonable no es construeix amb oblits. I això no és tot sinó que tornen a créixer mallols prometent moscatells i rossetis mentre, increïblement, encara en algun llocs broten asilvestrades i fan xanglotets algunes vinyes hereves d’aquelles que ompliren el terme en els bons temps de la pansa.

AL JULIOL LA CISTELLA AL MALLOL, deien ací a Ador. Hi ha altres que afegeixen -amb raó- hi aniràs però no carregaràs.