L'Assester

L’Assester té encara en l’imaginari del poble una aura d’encant. Era un lloc especial, un racó ombriu on la muntanya i l’aigua s’unien en perfecte maridatge. Eixe record ha sobreviscut a les dècades ominoses en que la mà de l’home ha rosegat ignominiosament la serra deixant-la descarnada per a sempre més. La barbàrie ha cessat –aparentment- però la font de l’Assester ha deixat definitivament de brollar víctima, probablement, de l’estroncament dels fluxos subterranis d’aigua ocasionats pel terrer veí.

Al racó de l’Assester hi pujaven les cavalleries des dels pobles de la rodalia, els hòmens omplien els cànters d’aigua i se’n baixaven desvanits. La gent tenia dipositada molta fe en eixa aigua fresca i transparent que eixia des del cor de la serra. Molt més saludable, sense dubte, que l’aigua quotidiana de les fonts dels pobles i comparable només, potser, amb la de la font del Tarro. En temps, aquell racó tranquil i fresc, que mira sàviament a ponent, era el lloc on descansaven, on sestejaven –i d’ací li ve el nom-, els ramats que pasturaven per la serra. Per tot aquell rotgle anaren traent-se llenques i pastors, llauradors i qui anava a per aigua o a fer bolets, espàrrecs, herbes, espart, margallons... humanitzaven curosament la serra.

Ara qui passeja per allà dalt ha de dur la seua cantimplora d’aigua perquè allí no en trobarà. En canvi, trobarà un espai solitari, ombrívol, silenciós, frodós, fins i tot exuberant, una delícia pròxima que té algunes perspectives magnífiques, quasi secretes, de la serra d’Ador.