Margallons

El margalló és una xicoteta palmera que en les nostres muntanyes tan aspres veiem sovint obrint les seues palmes verdes al sol. Viu feliç admirablement adaptat al nostre país, no només al clima sinó també a la gent. Tradicionalment el tronxo del margalló es menjava quasi com una llepolia. Les seues palmes, abans d’obrir-se -els ullols- es deixaven assecar i blanquejar-se al sol formant la llata, apunt per a trenar amb ella una variada artesania de cabassos, estores, cistelles... o per a fer magnífiques graneres. Ara el margalló està protegit i prolifera alegrement mostrant-nos a la primavera les seues flors diminutes i a la tardor els dàtils anomenats pa de rabosa. Aquests petits dàtils són mengívols però poc apreciats, tenen poca carn i molt de pinyol. És una de les plantes que millor resisteix el foc i rebrota quasi immediatament després d’un incendi. Passat el foc, la soca llargueruda i mascarada no tardarà en obrir palmes novelles a la seua part superior quan tot al voltant és encara una completa grisor.

Tan bo trobava la nostra gent el lluc del margalló, fins i tot les classes més benestants, que tots els anys, per sant Tomàs de desembre, cada vassall d’Alfauir havia d’entregar als frares del monestir de Sant Jeroni de Cotalba dos dotzenes de margallons. I com ells, ho havien de fer també molts altres vassalls als seus respectius senyors.

Loia

Segons el savi Joan Coromines, Loia és una paraula que ve de l’àrab “al-uuáian, la fonteta, que els repobladors cristians pronunciarien alòian, diminutiu de l’àrab ‘ain, font”. I d’alòian, Loia. No ens han quedat massa paraules àrabs o arabitzades deixades pels moros que visqueren ací, però són importants: Alfàs, Navesa... Ador.

Fins fa poc la muntanya de Loia estava coberta per una espessa vegetació que la feia quasi intransitable. Fa anys la senda que hi pujava fins a la fonteta, segons diuen, es podia trescar descalç. Però va acabar per perdre’s completament i els pins joves anaren formant un esperançador bosquet que arrelava sobre les antigues llenques abandonades. No estaven sols, ací i allà lluents arbocers o garroferets i oliveres rebrotades creixien lentament. A mitjan altura flocades de canyes i, sobretot, de murta assenyalaven els llocs més humits per on solia brollar l’aigua després de les pluges. Més amunt el pendent es fa més fort i aspre i era allà dalt on prosperaven els arbusts de carrasques enllaçats per l’olorosa mareselva fins a la mateixa carena. Per la muntanya de Loia ja només s’aventuraven alguns caçadors coneixedors d’algun pas que s’endinsava una miqueta en aquella espessa garriga, ningú més. Les traces de les variades activitats que la gent d’Ador hi ha fet durant segles eren invisibles, les cobria la vegetació. Però allí estaven.

Perquè tampoc fa tant que aquells secans de Loia donaven alguna renda. De l’ús que feien els pastors queda un abeurador que encara s’ompli en temps de pluges i que també utilitzaven les cavalcadures que hi pujaven a fer llenya o a treballar als bancals d’oliveres i garrofers; queden també les restes d’uns quants forns de calç escampats ací i allà des de la part baixa del barrancó de Loia fins a més amunt del Coll del Tarro; queden les llenques tretes treballosament a la serra; queden, ben dretes, les parets d’un corral. I queden altres petites traces que proven que no fa tant que les llenques de Loia eren treballades, com ara una botella trencada de gasosa. La gasosa calmava la set amb un puntet d’alegria, un gran avanç respecte de l’ancestral botitja. Espumosos Azafor era la marca de casa, amb una imatge dels cingles de la nostra muntanya totèmica que d’Ador podem vore cada dia. Allà a les llenques de Loia s’enduien els hòmens la gasosa per ajudar a alleugerir les llargues i pesades jornades de treball. En una ocasió, trafegant cap ací i cap allà, una d’aquelles botelles va caure i es va trencar. Ningú va arrepelgar els trossos i hi van quedar com a testimoni dels darrers temps en que la muntanya de Loia va donar alguna renda.