Maig

Abellera

El dia 3 de maig acabaven a l’antiga Roma els dies de la Floràlia, unes festes llicencioses i multicolors dedicades a Flora, una de les divinitats romanes més antigues, deessa de les flors, la vegetació i la fertilitat. El cristianisme continuà esta com tantes altres velles tradicions mediterrànies arrelades profundament en el poble. Va dedicar el mes a les flors si bé associant-lo al culte a la Verge Maria. Forma part d’una lògica immemorial que es compleix estrictament també ací a Ador. Només s’ha d’eixir al camp per comprovar l’esclat floral que esguita de colors el pla i la muntanya i com de difícil és no sentir-se admirat i temptat de tornar a casa amb un ramellet de flors.

Aquests dies aquest blog anirà omplint-se de flors del nostre terme. Són xicotetes meravelles que mereix la pena detenir-se a contemplar. 

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: el gira-sol de marge que desprén una olor molt peculiar; l'escabiosa, una flor humil que ompli les vores dels camins i que passa injustament desapercebuda; gladiols; sempreviva, amb la que es poden fer ramells que aguanten tot l'any; borratges; orelles de llebra; la flor del baladre; la mare-selva i la clavellinera borda.

Màrgens

Enguany fa 20 anys de la mort del poeta Vicent Andrés Estellés. La poesia d’Estellés brolla moltes voltes com un torrent  i connecta directament amb fibres molt profundes del poble valencià. Un dia que passejava el poeta per l’illa de Mallorca va contemplar els màrgens que els llauradors mallorquins havien fet per a guanyar terra de cultiu a la muntanya. Va quedar admirat:

m'agradaria, amb una semblant assemblea

de pedres, presservar amb els meus mots

un idioma, un país, una forma de vida,

i que ningú no sàpigués mai quin és el meu nom,

com tampoc hom no sap el nom de l'autor d'una marjada.

Ací a Ador també en tenim d’estes margenades i teníem –i encara en queda algun- bons margenadors. Moltes han quedat cobertes pel bosc i la garriga en haver estat abandonades les llenques serranes que conformaven. Els màrgens havien anat ascendint pels aiguavessants de les muntanyes espitjats per la necessitat. Quan més fam hi havia, a més altitud s’hi feien i més menuts eren els bancals que sustentaven. De vegades, de tan estrets com els obligava el pendent, només podien suportar un arbre, un solitari garrofer. El límit eren els roquissars i les penyes descarnades. Més enllà només quedava la fam o l’emigració: al nord d’Àfrica, a Amèrica... Perquè aquests màrgens situats en llocs abruptes i recòndits no estan ahí des de temps immemorials, no són obra d’aquells moros que, diuen, van viure ací abans que nosaltres. Els van alçar els nostres avis, besavis a tot estirar.

Taranes

La lletra d’una cançó que es cantava a Ador recordava una de les activitats que els hòmens d’Ador anaven a fer al llunyà Pla de Taranes: Per la baixà de Taranes / baixa un burro carregat / arre burro no t’apares / que ahí baix farem un falcat. Referir-se a aquell paratge com a pla no deixa de ser una exageració: només si el comparem amb el relleu molt abrupte dels voltants pot semblar-se remotament a un pla. Allà, a l’illa de terme que Ador té a Marxuquera, anaven els hòmens i les seues cavalcadures a fer llenya. Si era temps de bolets i en veien algun, el feien; si hi passava alguna perdiu i aquell dia portaven l’escopeta, li tiraven... però la llenya i la pastura eren les activitats primordials al Pla de Taranes. Desaparegudes aquestes modestes activitats, el pla ha quedat oblidat de la memòria del poble. La senda que hi pujava s’ha esborrat i ara és un lloc apartat i solitari trescat potser per algun caçador i desconegut per la gent d’Ador. Fa molt pocs anys, tota aquella serra va patir un incendi devastador que ha contribuït a fer encara més inhòspit aquell rodal. Quan vinga l’estiu, les penyes esblanqueïdes pel passat incendi refulgiran davall del sol ardent. Només algun rebrot de coscoll o alguna incipient mateta de fenàs entre els clavills esmolats de les pedres donaran una mica de vida a aquell paisatge rocós, juràssic, al que l’única ombra sembla que l’hauria de donar el pas d’un pterodàctil creuant un cel enlluernador. 

La flor

inesperadament, un dia d’aquells tan suaus amb que de vegades ens sorprén l’oratge a finals de febrer, ens sembla notar per un instant l’olor familiar de la flor del taronger. És un instant fugaç que ens desperta l‘ànim per un moment però que desapareix tan ràpid com ha vingut. Uns dies més tard ens sembla sentir-la de nou, potser una miqueta més persistent. Una oronella travessa rabent el cel uns matins després, i una altra i una altra... Ens adonem que els pardalets canten amb més fervor i un d’ells, especialment habilidós amb la veu, fins tot ens fa detenir-nos a veure si el distingim entre l’arbrat. Serà difícil perquè el rossinyol té un cos insignificant del que pareix impossible que isca un cant tan prodigiós. Les vesprades allarguen, la temperatura convida a llevar-se alguna mànega i, finalment, l’aroma de la flor inunda el terme i queda suspesa en l’ambient amb el brunzir de les abelles que ens acompanya quan passegem entre els tarongerars. La flor de taronger és LA flor, no una flor. “Azahar” és paraula castellana, d’importació, innecessària ací que a la flor del taronger la coronem amb l’article determinat. La seua aroma és l’entrada de la primavera, una gran florida augurava en els vells i bons temps una feliç collita i una renda segura.  Si passàrem uns anys lluny de la nostra terra i retornàrem just quan la flor esclata, aleshores comprendríem el privilegi que ens regala cada març, cada abril.

Casalfàs

junt a l’església del poble -deixant a banda, és clar, el decrèpit castell- la Casa de l’Alfàs és la construcció més antiga que queda dreta en Ador. La degueren alçar allà pels segles XVI o XVII. Aquest enorme casal que en algun temps va ser trapig per a l’elaboració de sucre viu dignament la seua vellesa, tot i que ningú no es preocupa de la seua salut. Ple d’arrugues va complint segles i aguanta com un vell vigorós acollint entre els seus forats i murs una colla de gats, sargantanes i soliguers que li fan companyia desvanits. Presideix la gran plana de l’Alfàs, aquella que en un altre temps i des de no massa lluny dominava una activa vil.la romana hui feta miques. Els seus murs envolten un pati rectangular observat per uns grans arcs de rajola i encara hi queda alguna resta del seu passat com a trapig. Però els anys minen la resistència fins i tot dels més robustos i qualsevol dia, unes plogudes, una ventada violenta o algun vàndal poden deixar la casa molt malmesa. Ador no conserva tant de patrimoni com per a permetre’s perdre un edifici com aquest.

Arbres

 

Pel nostre terme i, en general, per tota la Safor, pocs són els arbres vells i monumentals que sobreviuen. Al llarg de la història les transformacions agràries i els canvis de cultius han anat fent-los desaparéixer: l’olivera, la canyamel, la morera, la vinya... L’últim, el taronger, era tan rendible que va ocupar tot l’espai aprofitable al pla. I la disponibilitat de més aigua per al reg amb la posada en marxa de motors i del pantà de Beniarrés amb els seus Canals Alts va fer pujar als tarongers pels aiguavessants de les muntanyes allà on només els garrofers podien donar alguna producció. Així que de vells arbres no se n’han salvat ni en els llocs més marginals de ribassos o muntanyes. I si, tot i això, en quedava algun, l’aprofitament per a llenya o carbó i els incendis forestals han acabat amb ells. Hi ha, no obstant, una notable excepció, el monumental i venerable llidoner del Merlic, amb un perímetre de soca d’uns 5’70 metres. Per darrere d’aquesta joia natural també resisteix, torturat prop de la Font de Lloret, un garrofer de vora 5 metres de perímetre. Molt lluny del tamany monumental d’aquests dos avis creixen pins que fan tres metres de soca junt al barranc de Navesa i al de Lloret, una olivera als Sequers que fa  2'75, un xiprer al Raconc que en fa 2’40, un ametler d’1’82 prop de la Casa dels Frares i una carrasca d’un metre de perímetre amagada a un barrancó sobre la Fonteta Vella de Lloret. 

Fites

“Terme, ja sigues una pedra o una estaca clavada al camp, tu també tens poder diví des dels nostres avantpassats.” 

Així parlava Publi Ovidi Nasó de Terme, el déu de les fites. Cada 23 de febrer els romans celebraven la seua festivitat. Aquell déu va desaparéixer quan va desaparéixer el seu món, el món romà, però no el respecte que la gent del camp li retia. Tenir clares les fites era de vital importància per al llaurador, per al pastor i també per als pobles que acotaven els seus emprius, les zones on els veïns podien dur a pasturar els ramats, anar a traure llenya, a fer forns de calç.., recursos imprescindibles en el món rural. Periòdicament els pobles veïns renovaven conjuntament les fites per a evitar així conflictes. Eren muntons ferms i ben ordenats de pedres o creus gravades en alguna penya. Per les muntanyes encara en trobem algunes de les que dibuixaven els límits del terme d’Ador.

“Terme; queda’t en l’emplaçament en que et col.locaren, i no cedisques ni un pam al veí...”

                                                         Publi Ovidi Nasó.

Basquets

Durant la temporada de la taronja el camp del terme recupera una mica de vida. La resta de l’any es veu més gent passejant o corrent despreocupadament pels camins que travessen l’Alfàs o el Raconc que treballant els bancals. Però tot i la ruïna en la que ha caigut el cultiu de la taronja encara hi ha qui en fa. Al temps de la collita arriben colles de collidors que omplin l’aire d’accents estranys, quasi sorprén sentir parlar en valencià. Se senten les seues veus i el tràfec dels caixons apilant-los vora el camí plens a caramull de taronges. Caixons o basquets que és com també diem ací. Un préstec de l’anglés “basket” però valencianitzat canviant-li la vocal tònica. Ara estem acostumats a prendre paraules angleses –imeil, gintònic, tàblet...- Resulta curiosa, en canvi, la primerenca arribada d’aquests altres préstecs a aquell món rural i tancat de fa un grapat de dècades. No és basquet l’única paraula que ens arribà fa anys. Hi havia, per exemple, un gelat al que déiem xànvit pres, és clar, de l’anglés “sandwitch”, i quan animem o ens animem anar-nos-en diem cama o càmon, de “come on”. És diu que tot açò és herència dels anglesos quan en la dècada dels 80 del segle XIX, mitjançant l’Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited, construïren i gestionaren el Xitxarra, el trenet que anava del port de Gandia fins a Alcoi. Potser.

Pastors

Pujar  a les muntanyes del terme d’Ador un dia d´hivern -i de faena, si pot ser- és envoltar-se de silenci i soledat. Més encara si anem als confins de la tinença de Marxuquera. Si hi pugem per la senda de l’Alt de les Àguiles es té la sensació de que, en algun moment indeterminat, no molt després d’iniciar l’ascensió, es creua una línia imperceptible que ens deixa fora del temps. A la nostra esquena el llunyà dringar marcant alguna hora del campanar de Ròtova no trenca, sinó que fa més intensa, aquesta sensacíó: toca l’hora del dia, però de quin any? El silenci, el paisatge que ens envolta, la companyia del vent o el vol sobtat d’algun ocell no és diferent ara que ho seria el 1913, el 1813... No ens hauria d’estranyar, doncs, creuar-nos amb una cavalcadura que baixa carregada de calç acabada de fer en un dels forns de la serra. O que quan arribem al petit pla travessat per la fita invisible entre els termes d’Ador i Ròtova, junt al Tossal de l’Aigua, ens hi trobem treballant l’amo dels modestos bancalets de terra roja que hi ha. Potser siga, precisament, que no hi trobem ningú la referència que ens retorna als temps actuals. Perquè, tot i que tristament assolats, restes de les antigues activitats serranes encara en queden: algun corral, algun forn de calç.. Fins i tot els pastors, un ofici extint ja a Ador, hi han deixat alguna traça, com ara el petit refugi de pedra seca que es conserva, secret, en un dels llocs més elevats i solitaris del terme, això sí, amb unes vistes esplèndides.

Cels

La naturalesa ens regala sovint espectacles meravellosos però no sempre ens detenim a apreciar-los com es mereixen. De quan en quan una màgica combinació entre els rajos del sol, els núvols i el vent posa davant de nosaltres escenaris fantàstics. Sol ser amb les primeres o les darreres clarors del dia, per uns minuts, fins que la potència del sol o les ombres tanquen el teló. Ador té una situació de privilegi per a contemplar amplament aquests cels, especialment els de l’alba. Però els crepusculars, retallats per la silueta de les muntanyes, tenen una tonalitat misteriosa, de vegades quasi irreal. 

El riu

Del riu a Ador ens en recordem poc. Està lluny, enfonsat i cobert per un espés i protector canyar. És més una frontera que un element per a gaudir. És clar que sabem que està i que gràcies a ell, pels canals alts o pels baixos, es rega bona part del terme, però hi està i prou. El riu d’Alcoi és un dels pocs cursos d’aigua nascuts dins del País Valencià amb un cabal permanent, tot i alguns severs estiatges. Les seues vores, quasi intransitables en entrar en el terme d’Ador, refugien una vida salvatge rica i variada amb abundants polletes, l’enorme agró que es fa evident quan alça el seu vol majestuós, el porc senglar, els collverds... El nostre riu –al que ara li diuen Serpis- desperta una mica de curiositat quan ve crescut després d’alguna ploguda torrencial però prompte el castiguem amb l’habitual indiferència. Una llàstima perquè fa alguna revolta preciosa, animada pel soroll de l’aigua corrent cap a la mar, es calma en alguna corba ampla i tranquil.la i s’encaixona entre roques davall d’una riba tallada i frondosa. No és tan difícil trobar algun lloc des d’on contemplar aquestes meravelles tan pròximes on no hi ha mai ningú...

Estruk

El cognom Estruch, de sonoritats jueves, és un dels més antics d’Ador i ja està documentada la seua presència per ací en el mateix segle XIII, el segle de la conquista. Sempre s’havia pronunciat Estruc  –encara hi ha qui el pronuncia així- però les últimes generacions tendeixen a pronunciar-lo tal i com es llegiria en castellà: Estrutx, com despatx, roig o cartutx. Paradoxalment, mentre la gent era analfabeta la pronunciació del cognom es passava neta i correcta de pares a fills però amb l’alfabetització generalitzada, la gran influència del castellà ha afectat fins i tot els cognoms familiars. Ja havia passat amb altres cognoms com Roger, Monjo o Jover que s’han transformat en Rocher, Moncho o Chover i ara li toca a Estruch. ¿Arribarà a castellanitzar-se també Mascarell -l’altre cognom característic d’Ador- i acabarem dient Estrutx Mascarel? El ministre Wert estaria ben satisfet.

Tardor

La paraula tardor ha arribat fa poc a la Safor. No ens feia falta. Quan acaba l’estiu venen setmanes en que la temperatura s’endolceix i les pluges ameren la terra. La naturalesa reacciona espectacularment i una gran florida ompli la muntanya: l’argelaga, el petorret, la sagullada, les violetes, les nostres herbes més apreciades: el romer, el timó i la pebrella... De manera que la serra esclata en una segona primavera que ara anuncia la proximitat de l’hivern. Res a veure amb les tonalitats ocres, grogues, rogenques dels boscos septentrionals. D’aquest temps déiem primavera d’hivern. No obstant, alguna pinzellada tardorenca esguita les nostres muntanyes més sanes. En són poques i, com tot el que escasseja, cal apreciar-ho i protegir-ho especialment. La noguerola, la germana gran del llentiscle, escassa i solitària, o el fleix són unes d’aquestes excepcionals pinzellades.

Pluges

Fonts, brolls, aiguamolls... La muntanya d’Ador vessa per totes parts. El riu d’Alcoi és de nou el riu Blanc i ara per l’Alfàs una frontera infranquejable. El barranc de Navesa, alimentat per les fonts de Navesa, pels brolladors de la muntanya de Loia  i del Racó Notari, pels barranquets de la Rossa, del Figueral  i d’Andreu ha baixat impetuós i ara corre cantarí pel terme. Per a les katiusques s’han acabat per fi les vacances d’estiu i han hagut de tornar a la faena.

Fer bolos

A Ador hi ha afició a fer bolos o, més exactament, a fer esclata-sangs. Són els bolets més apreciats i, de fet, la majoria dels buscadors són els únics que fan. Ara entrem en la temporada d’esclata-sangs, ha plogut i l’oratge està sent respectuós però l’afició és tal que hi ha qui, davant l’escassetat d’aquests bolos que normalment patim, no dubten a fer-se centenars de quilòmetres en un cap de setmana per a anar a buscar-ne a zones més productives. El gran botànic Pius Font i Quer dividia els països en micòfils, aquells que aprecien els bolets i els consumeixen,  i micòfobs, els que tradicionalment han rebutjat el seu consum. Grécia, Espanya o els països de  tradició celta com Anglaterra eren micòfobs, mentre que els països eslaus, Itàlia, Occitània, o Catalunya, València i les Balears són micòfils.

Ara que estem en ple temps dels bolets convé recordar el conegut aforisme que diu que tots, absolutament tots, els bolets són mengívols... però alguns només una volta.