Les terres d’Ador han estat
habitades des dels temps prehistòrics. Els romans hi construïren alguna vil.la
des d’on cultivar la fèrtil terra de l’Alfàs. Més tard unes poques alqueries
habitades per un grapat de famílies andalusines continuaren treballant el secà
i les hortes d’Ador. De romans i andalusins queden encara traces esmicolades
pel terme. Però l’actual Ador va nàixer amb l’arribada dels colons cristians
que ocuparen les terres i les cases que deixaren els moros andalusins en ser
expulsats per Jaume I.
En esta secció aniran apareixent petits retalls de la història del poble.
1. L'ORIGEN.
2. SANT JOAN DE JUNY DE 1634.
1. L'ORIGEN
En esta secció aniran apareixent petits retalls de la història del poble.
1. L'ORIGEN.
2. SANT JOAN DE JUNY DE 1634.
1. L'ORIGEN
![]() |
El penó de la Conquesta. València 1238 |
Entre 1239 i 1240, el castell de
Bairén s’havia rendit al rei Jaume I el
Conqueridor. Bairén era la fortalesa principal de la Safor i els pactes amb els
moros indicaven que, en rendir-se Bairén, passarien també a mans del rei els
castells de Borró (Ròtova), Vilella (Almiserà), Vilallonga i Palma, castells
que el rei en la seua Crònica descriu com a castells
de roca grans i forts. Jaume I conta
com es va fer efectiva la rendició de Bairén amb la presència de l’alcaït de la
fortalesa: I alçant-nos de bon matí, vam
oir missa i ens acostàrem prop de la vila i del castell: i ell va venir davant nostre
amb el seu fill i els seus parents i vam fer pujar el nostre penó amb hòmens
armats al castell, i ens el van retre en bé i en pau.
Però una anys més tard, el 1247, els
andalusins capitanejats pel wazir
Al-Azraq, es rebel.laren contra els conquistadors.
El rei va haver de respondre amb
contundència. Junt a l’expulsió de part
de la població musulmana, repartí terres i cases entre els combatents que
l’havien ajudat a recuperar el país. Així el 27 de maig de 1248 li atorgà a
Mascarell la torre de Navesa i 10 jovades de terra -360 fanecades. El 19 de
maig de l’any següent donà als
ballesters Doménec i Climent i a tretze companys seus tres jovades de terra i
una casa a cadascú en la que havia estat alqueria andalusina d’Ador, buida ja
de musulmans. A Berenguera, filla de Guillem de Caix, li donà eixe any sis
jovades de terra i unes cases a Navesa i a Guillem Biscaró, unes cases i sis
jovades més a l’alqueria d’Ador. El rei també repartí terres i cases a Palma.
Probablement alguns d’aquests que van rebre donacions sí que s’establiren ací
definitivament amb les seues famílies però d’altres se n’anirien. Almenys els
Mascarells sí es van quedar, si bé van preferir deixar Navesa, que acabà per
despoblar-se i s’estimaren més posar-se a viure a Ador, junt a la majoria dels
pobladors cristians i més a prop del refugi que, en cas de perill, oferia el
castell. Aquests va ser els primers avantpassats dels adorers actuals en
aquesta terra.
Un article publicat fa uns anys en
la revista La Falzia descrivia així els primers anys de la presència
cristiana a Ador i Palma:
Guerrer ardit, Mascarell va complir bé durant els anys de
fortuna en que seguí al rei amb la llança i l’espasa. I quan esdevingué colon
també degué acomplir. Vassall fidel en la guerra i en la pau, mereix com ningú
la consideració de pare fundador d’Ador i, per extensió, de tot el terme
general del castell de Palma, la petita pàtria local. Amb el país
momentàniament pacificat, Mascarell i un grapat d’audaces famílies cristianes
quedaren en les cases i terres d’Ador i Palma com una avançada cristiana sobre
l’eixam islàmic que dormitava ben a prop, a la Vall de Vilallonga, a l’altra
banda del riu d’Alcoi i, sobretot, darrere les muntanyes on l’orient
resistia... Eren colons però també conqueridors i mantingueren les armes a prop
del forcat i l’aixada per si calia defensar la terra conquistada. D’aquells
temps es guardava a Ador una bandera que la memòria oral atribueix haver estat
arravatada als moros en combat. Una gesta del vell Mascarell? El canonge Sanxis Sivera encara donà compte
de la seua existència en les primeres dècades del segle passat.
En un dels últims esperons de la serra, cara al mar, prop
de la imprescindible font on omplir els cànters i abeurar les cavalcadures,
aquells colons, llauradors jubilats ja de la milícia, anaren alçant les seues
cases i omplint-les de vida. Estaven situades sobre la séquia que duia l’aigua
a les preades hortes que no feia tant cultivaren els moros. El tapial andalusí
anà desapareixent, substituït per les parets de pedra i morter obrades ara
lluny de l’alta i destemperada tramuntana d’on provenien les mans que les
alçaven. I des de la plaça que a poc a poc començava a formar-se al cap del
carrer de Dalt, per l’hivern, cada any, un olor penetrant, desconegut de feia
segles en aquesta terra, omplia de joia aquell grapat de pioners. L’olor de la
pell del porc acabat de sacrificar, sofrimada amb rams d’argelagues crepitants
recorria el lloc anunciant alegria. Tornava la romanitat mentre, de més avall,
pujava el so agut de la campaneta de Palma que dringava sobre el costellam
gòtic de la seua esglesiola. Cent anys després de la conquista, Ramon Mascarell
pare i Ramon Mascarell fill mantenien ferm el llinatge fundador. Els nous
pobladors havien pres dels moros el nom que donaven al gran pla que s’estenia
fins al riu, l’Alfàs, i el de Navesa per a la valleta estreta i rica en fonts
de l’altre costat del Collado. Però ells donaren nom a molts altres racons del
terme: el Quart, les Saleres, el Pinaret, l’Horta... El compte del temps havia
anat recuperant els cicles solars; les vinyes ocuparen erms i el vi animà les
tauletes de fusta de pi al voltant de les quals es reunia la família. La terra
quedà emparada per santa Maria i per sant Miquel, l’àngel guerrer, general dels
exèrcits celestials que des de les estribacions dels Pirineus havia davallat
amb la seua espasa ardent junt als pioners de sonors noms catalans: Bernat,
Guillem, Jaume, Bertomeu...
Vicent Mahiques
Roig. Revista la Falzia nº13, hivern de 2008.
2. SANT JOAN DE JUNY DE 1634.
La festa de Sant Joan de Juny té molta tradició al nostre país. En el cas d’Ador s’hauria de dir que la festa tenia tradició ja que ara les coses han canviat. Abans les celebracions s’allargaven uns quants dies i la gent del poble esperava amb ànsia les activitats que animaven aquelles jornades. Per això quan una vesprada, en plenes festes de sant Joan de 1634, va desaparéixer la dolçaina del músic que havien llogat els majorals, quasi s’arma un motí.
Francesc Guadalest i la seua dona Angela tenien arrendada la “venderia” d’Ador. La vesprada del dia que corresponia organitzar els actes als casats, un grup de fadrins del poble, entre els que estaven Simó i Jaume Mascarell, anaren a beure aiguardent i refrescar-se una mica a la venderia. Era a Francesc Guadalest, que era músic, a qui havien llogat per a tocar la dolçaina aquella vesprada i la tenia allà penjada, on estaven bevent els jóvens. Però ell s’havia gitat en acabar de dinar i va ser la dona qui els va atendre. Avançada la vesprada van anar a despertar-lo per a donar la volta al poble i que ballaren els balladors que ja l’esperavena amb tot a punt. Però la seua sorpresa va ser quan anà a despenjar la dolçaina i no la trobà. La ira dels balladors es desfermà.
Alguna cosa devia sospitar la gent del poble sobre els autors del furt quan, només saber que aquella vesprada no hi hauria ball, els hòmens agafaren les escopetes i se n’anaren a buscar Jaume, que tenia 18 anys, i Simó, que en tenia 22, a Beniarjó, on també hi havia festa. No els trobaren i així s’evitaren les escopetades però els dos acabaren dies més tard tancats a la presó d’Ador d’on hagueren d’eixir amb fiances.
Com a curiositat s’ha de dir que tant Francesc com la seua dona, Àngela, eren amb molta probabilitat, d’ascendència morisca. Formaven part del nombrós grup de xiquets moriscos que òrfens, abandonats o segrestats es quedaren al Regne de València després de la gran expulsió de 1609. Uns poquets d’ells vingueren a Ador com a criadets d’alguna casa amb recursos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada