Venint
de Gandia, només passar Palma, se’ns apareixia Ador al davant nostre, un poc
elevat. Però per arribar-hi hi havia encara que recórrer un tram per un camí de
terra que ascendia lleument entre bancals i màrgens. A la dreta, una misteriosa
torre sembla controlar el viatger. Hi ha qui la recorda encara i afirma que
estava feta amb tapial andalusí. Ja no està allí per confirmar-ho.
Per damunt del
poble, dominant fins i tot el campanar, destacava l’ermita blanca del gloriós
sant Josep no aclaparada per la multitud de xalets que l’han destronada. A
mitjan pujada pel calvari s’aprecia la porta del vell cementeri. I, al fons, al
Cabeço se li endevinen les llenques treballades escalonant-se per les seues
faldes.
Quan allà a mitjan
segle XX, el fotògraf parà enmig del camí la seua càmera -potser que amb
trípode i tot-, va poder prendre’s tranquil·lament
el seu temps segur de que cap artefacte motoritzat se l’enduria per davant. Ara
la mateixa foto s’ha de prendre de manera quasi furtiva abans no veure’s acaçat
per davant i per darrere per algun impacient i estrident vehicle. No val la
pena, la perspectiva que apareix davant l’objectiu ha perdut molt.
 |
La plaça de la Font abans i
ara.
La renovació urbana iniciada fa
algunes dècades i rematada fa pocs anys ha empetitit la plaça. Abans les
persones la gaudien mentre ara són els cotxes els que s’ensenyoreixen de
l’espai. La font amb la bassa i el llavador havien format part secular i viva
del paisatge quotidià del poble, amb l’imponent mur de l’església a la vora.
D’haver-ho conservat ara donarien personalitat i un toc pintoresc a Ador.
La plaça hauria de ser el cor
del poble, l’àgora on passejar, xarrar o passar una estona tranquil.lament
veient qui va i qui torna. Ara, la major part del temps, és més un eixamplament
de carrers, un simple espai de pas quasi inhòspit per als vianants als que els
vehicles amenacen des de quatre costats. De fet Ador s’ha quedat sense cap
espai que realment es puga considerar una plaça.
|
 |
Aquesta
és la vista que hi havia fa anys des de l’ermita de sant Josep. Els xiprers
encara jóvens, la porta del cementeri vell encara en peu i les velles teulades
del nucli central d’Ador amb el carrer de Dalt i el carreró de Sant Vicent i
dels nous carrers que al llarg del s. XX anaven obrint-se: el carrer Ausiàs
March i la carretera. Les cases d’Ador
tenien una tipologia semblant que donava harmonia i pintoresquisme al paisatge
urbà.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada