Equinocci

A Ador el sol ja fa dies que ha superat les carenes de Loia i il·lumina suaument la seua ombria. L’equinocci iguala la durada del dia i la nit i marca l’inici de la primavera. La llum primaveral venç les foscors de l’hivern. La natura, després de la mort hivernal, renaix de nou amb la primera brostada i els primers esclats florals. Els dies són ja més llargs que les nits, les ombres de l’hivern són definitivament derrotades. Tot comença de veres amb l’equinocci primaveral.

És l’arribada de la primavera el que assenyala realment el començament de l’any nou. Bé que ho sabien els antics i per això per als romans març era el primer mes de l’any. Comptant així s’entén per què el mes que fa set es diu setembre, l’octau octubre, el nové novembre...  O per què en març, en l’equinocci de primavera, comença el primer dels signes zodiacals, Àries.

Per als cristians Jesús va nàixer el 25 de desembre però l’encarnació -quan l’Esperit Sant obra el prodigi en el ventre de Maria- es produeix nou mesos abans, el 25 de març, vora l’equinocci de primavera. Fins a mitjan segle XIV el còmput de l’any s’iniciava en aquesta data al Regne de València sobirà –i a tota la Corona d’Aragó. Eren anys segons l’Encarnació del Senyor i no segons la Nativitat.

El sol, cada volta més vigorós, ascendeix en el cel temperant el terme per acabar la jornada amagant-se ja per darrere del Piló Ventura.

L'Assester

L’Assester té encara en l’imaginari del poble una aura d’encant. Era un lloc especial, un racó ombriu on la muntanya i l’aigua s’unien en perfecte maridatge. Eixe record ha sobreviscut a les dècades ominoses en que la mà de l’home ha rosegat ignominiosament la serra deixant-la descarnada per a sempre més. La barbàrie ha cessat –aparentment- però la font de l’Assester ha deixat definitivament de brollar víctima, probablement, de l’estroncament dels fluxos subterranis d’aigua ocasionats pel terrer veí.

Al racó de l’Assester hi pujaven les cavalleries des dels pobles de la rodalia, els hòmens omplien els cànters d’aigua i se’n baixaven desvanits. La gent tenia dipositada molta fe en eixa aigua fresca i transparent que eixia des del cor de la serra. Molt més saludable, sense dubte, que l’aigua quotidiana de les fonts dels pobles i comparable només, potser, amb la de la font del Tarro. En temps, aquell racó tranquil i fresc, que mira sàviament a ponent, era el lloc on descansaven, on sestejaven –i d’ací li ve el nom-, els ramats que pasturaven per la serra. Per tot aquell rotgle anaren traent-se llenques i pastors, llauradors i qui anava a per aigua o a fer bolets, espàrrecs, herbes, espart, margallons... humanitzaven curosament la serra.

Ara qui passeja per allà dalt ha de dur la seua cantimplora d’aigua perquè allí no en trobarà. En canvi, trobarà un espai solitari, ombrívol, silenciós, frodós, fins i tot exuberant, una delícia pròxima que té algunes perspectives magnífiques, quasi secretes, de la serra d’Ador.

 

 

Palma d'Ador

 

Només eixir d’Ador camí de Gandia hi ha un poble que ara es diu Palma de Gandia. Quan després de conviure durant segles dins d’allò que deien la baronia de Palma i Ador, els dos pobles van decidir separar-se, el tràmit no va resultar senzill. Tot i ser dos nuclis separats, per bé que pròxims, havien tingut molts anys de govern més o menys en comú, de submissió al mateix senyor terrenal i de compartir un mateix terme que s’estenia des de la riba del riu d’Alcoi fins a les muntanyes de Marxuquera. De fet, traçar els límits comuns dels dos nous térmens va comportar molts desacords i discussions. A la fi, la partició es va fer i a mitjan segle XIX la històrica baronia de Palma i Ador passà a ser Palma per un costat i Ador per un altre, dos pobles independents amb el seus respectius ajuntaments propis i autònoms.

Amb la separació, Palma es va trobar amb un inconvenient. A diferència d’Ador, que només hi ha un, de Palmes hi havia moltes. A Catalunya i Andalusia hi ha unes quantes i  encara en trobem més a Mallorca, Canàries, Califòrnia, Cuba, Sicília, la Campània italiana... Així que no era suficient un nom, calia també un cognom que la diferenciara de les altres Palmes, de la d’Ebre, de Cervelló, del Río, di Montichiaro o del Condado. Quin “cognom” triar? Per ajudar a situar-la geogràficament haguera estat bé Palma de la Safor però això de la Safor com a nom comarcal és modern i va sorgir quan oficialment s’havia imposat ja el de Palma de Gandia. Esta opció també ajuda a situar-la però és històricament falsa, és més, Palma sempre havia estat orgullosa de la seua independència respecte de Gandia, la poderosa capital del ducat. En canvi, la gent de la rodalia i de les comarques veïnes col·loquialment optava, amb molt de coneixement, per mantenir part de l’antiga tradició transformant lleument allò de Palma i Ador per a dir –i alguns encara ho diuen- Palma d’Ador.

Palma de Gandia, Palma de la Safor o Palma d’Ador. Potser que amb la crisi i les reformes de l’administració local que pretenen reduir la quantitat de municipis, la qüestió estiga, més bé, en quin nom posar-li a un futur municipi que, de nou, com fa quasi dos-cents anys, siga únic: Palma i Ador, Ador i Palma, Palmador..?

Eivissa

Alguns dies amb poca humitat, sobretot si bufa tramuntana o ponent, és possible veure l’illa d’Eivissa si pugem al Piló Ventura. La tenim a 125 km en línia recta. És la nostra illa, la podem divisar quan ascendim a moltes de les nostres muntanyes i, a pesar d’això, ens és molt poc coneguda. Sabem per la televisió que guiris de tots el pelatges la infesten durant l’estiu. Poc sabem, en canvi, de la seua cultura ancestral, dels seus pinars tranquils on canten les xitxarres, dels barrancs solitaris on creix el baladre, de la seua gent, que parla com nosaltres, de que a la Safor, a pobles com Oliva o Xeraco, abunden els descendents d’eivissencs, gent amb cognoms com ara Torres, Rosselló, Marí, Tur i, és clar, Eivissa –castellanitzat en Ibiza.

És trist que la visió de l’illa es veja tan perjudicada per la crosta de xalets amb que han llastimat el Tossal Gros de la Font.

Guillermoti

Es probable que d’ací un temps ningú no recorde res dels Guillermoti, una família que durant bona part del segle XIX i principis del XX havia estat de les principals d’Ador. Fins i tot la casa i el motor de Guillermoti estan patint una estranya mutació i als mapes apareixen com a Casa de Villarmutis. Coneixent la competència toponímica de certs cartògrafs no sorprén gens el cas: només cal recordar com en un mapa de tot un organisme oficial, la Reprimala de Vilallonga ha passat a ser la Reprimida. Pitjor és veure com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu Corpus Toponímic Valencià, també hi fa constar Casa de Villarmutis. D’on ha tret l’Acadèmia els topònims amb que ha elaborat el seu Corpus!?

Els Guillermoti arribaren a Ador en els anys 40 del segle XIX quan Vicent Guillermoti i Fuster, nascut a Xàtiva cap a 1817, ocupà la plaça de metge al poble. Ací  es va casar al voltant de 1848 amb una jove d’un dels llinatges més importants aleshores a Ador, Carme Roig. El casament el van haver de fer de bon matí i en secret, amb la connivència del vicari, perquè Casimir Roig,  el pare de Carme, tenia aparaulada la boda de la seua filla amb un altre fadrí del poble i es negava en redó a atendre la voluntat de Carme. Acabada la cerimònia, feta amb testimonis buscats entre veïns contraris al clan dels Roig, cadascú se n’anà als seus quefers habituals com si res haguera passat. Però a poqueta nit, a l’hora convinguda, Carme s’esmunyí per la portella de darrere de la casa dels Roig on ja l’esperava Vicent Guillermoti muntat a cavall. A galop, eixiren del poble. La poca gent que ho va veure cridava escandalitzada que Carme se’n fugia amb el metge. Però el rector, Francesc de Paula Claur, aclarí que amb qui fugia Carme era amb el seu marit. Quan Casimir Roig es va assabentar del fet ordenà als seus tres fills que agafaren les escopetes i l’acompanyaren a Xàtiva –cap on suposava que havia anat la parella- a passar comptes amb els novençans. No els trobaren i aquests, prudentment, abans de tornar a Ador, deixaren passar un temps per a que s’asserenaren els ànims. Finalment es van fer les paus i el matrimoni de Vicent i Carme fou acceptat i respectat.  Tingueren una llarga descendència: Tàrsila, Irene, Carme, Adelaida, Casimir -com a l’avi- i Vicent Guillermoti Roig.

Ara ja només queda una representant d’aquell llinatge i ja molt major així que Guillermoti, com a primer cognom, és a punt de desaparèixer. Açò no té remei però evitar barbarismes com allò de Villarmutis no seria tan difícil.

 

Reis

Senyor rei estic ací,

porte’m coses per a mi,

jo li donaré garrofes pel seu rossí

i totes les coses bones seran ‘pa’ mi.

Com sabien els Reis d’Orient on havien de parar a deixar regals? Potser no foren ells els que ho saberen, ni els seus patges sinó els seus cavalls. Als balcons de les cases on havien de deixar algun present, algú de la casa hi penjava previsorament una cabasset amb garrofes, així que el cavall del rei es detenia indefectiblement a rosegar tan dolça llepolia. Mentre, els reis botaven sigil·losament a l’interior a deixar els obsequis. Allí es trobaven una agraïda safateta amb uns gotets de la millor mistela de la Marina i uns pastissets d’aiguardent, de moniato o d’ametla fets per les expertes mans de la casa. Els reis pegaven un mosset i prenien un glop, poca cosa, que eren moltes les cases a visitar, i se n’anaven tan misteriosament com havien entrat. Però esta tradició no deu ser suficientment elegant o tindre prou glamour perquè quasi ha desaparegut. Ara qui arriba és un vell amb una manifesta obesitat i curt de vista que, tot i això, s’obstina en vestir un cridaner i ajustat xandall roig per a intentar pujar per finestres i balcons. Triomfen els gustos anglosaxons. Melcior, Gaspar i Baltasar queden com a un trist segon plat i obligats, també ells, a exposar-se com a ninots penjats pels balcons. Pel que es veu, la campaneta i el oh!, oh!, oh! de Papà Noel  resulten moderns i, a més, ixen per la tele, no com les nostres velles tradicions rurals, maditerrànies i tan tosques.

Carabassera del dimoni

La globalització ens ha dut de tot, des de la pizza fins a la febre aviar, des dels pantalons vaquers fins al curry, des dels dispositius made in China fins als porcs vietnamites, el vallenato o el Deutsche Bank...

I també ens ha dut l’araujia sericifera. Fa anys portaren del Brasil aquesta planta  enfiladissa per a decorar jardins i cobrir tanques. Poc delicada, creixia ràpid amb unes fulles vistoses i abundants flors blanques. La planta en qüestió, a la que a sudamèrica li deien “miraguano”, s’adaptà magníficament i anà agafant confiança en aquest nou ambient. Fins que, cansada del seu confinament als jardins, ha acabat per botar les reixes.

A l’ombra dels tarongers, aprofitant la frescor prop de la seua soca, ha trobat un entorn perfecte. Allí germina i trau una tija que ascendeix erta  fins agarrar-se a les branques més baixes. Capturada la presa va enrotllant-la amb els seus resistents filaments plens d’una llet irritant fins que acaba per cobrir tot l’arbre.  Poc a poc va asfixiant-lo furtant-li la llum i els nutrients fins que no queda més que el seu esquelet. Mentre, nodrits amb el que li han llevat a la seua víctima, van creixent-li els seus fruits com petites carabasses. Altres tiges van sorgint ací i allà fent presa en altres arbres fins que és capaç de deglutir en poc de temps, si no se la controla, un bancal sencer. Finalment, satisfeta, aquesta carabassera del dimoni, com alguns li diuen, fa esclatar els seus fruits madurs lliurant al vent centenars de llavors que, en un terme amb tants trossos tristament abandonats, no tardaran en trobar on germinar.

Fi d'estiu

Es un lloc comú dir que el temps està boig. Si fora pel que està fent enguany hauríem de donar-li la raó a la sentència. Després d’un final d’agost dels clàssics, amb una tronada, pluja abundant i una notable suavització de temperatures, tot feia pensar que l’oratge s’estava comportant amb coneixement. Però va ser un miratge perquè les temperatures s’enfilaren de nou per damunt de 30º de manera sostinguda durant setmanes i no tornà a ploure en més de dos mesos. Tots Sants el celebràrem en mànega curta i havent perdut l’esperança de fer algun bolet per les nostres muntanyes. En efecte el temps està boig. La confirmació definitiva va vindre la matinada del 16 de novembre. En vint-i-quatre hores passàrem de l’estiu a l’hivern sense parar en la tardor. Les temperatures es desplomaren vora 15º just quan, després de moltes setmanes, tornava la pluja i la neu cobrí els arrimalls de la Safor. El seu llom encara en tenia més de neu i, més enllà, serra rere serra, havien quedat emblanquinades l’Almirà i l’Albureca, Almudaina, la Serrella, Aitana...

La carena de la muntanya de Loia, fins més amunt del Perill, ofereix algunes de les millors vistes del circ de la Safor. Des d’allà dalt se’ns apareix sempre espectacular: amb el sol ixent, amb els núvols agafats als cims, amb la llum del crepuscle, amb l’aire nítid dels escassos dies de tramuntana i, com que el temps està boig, inesperadament el vam poder veure el dia 16 nevat. En realitat el temps no està boig, l’estem tornant boig.

Ador - Nova York

Dels temps en que per tot el terme d’Ador creixien esponerosos els ceps de moscatell; dels temps en que arribats a finals d’agost les colles s’escampaven joioses per les desenes de riuraus que obrien els seus ulls cap a migdia, només queda ara alguna paret, algun arc cegat ignominiosament i que al passejant, si s'és jove i curiós, no deixen de sorprendre. Tot va acabar ara fa un segle. Una trista malesa, la fil.loxera, va avançar imparable per la Marina, la Vall d’Albaida, la Safor... matant, una rere altra, totes les vinyes que havien omplit els camps i, molt més modestament, les butxaques dels nostres besavis. Ho havien jugat tot a una carta, la pansa, un producte que era buscat i ben pagat a Europa. Arruïnada la producció, arribà el col.lapse. S’acabaren els jornals, s’acabà la pobra renda. Ador era aleshores un poble amb molta gent jove i bona part d’aquella joventut desesperada va haver d’emigrar. Des de Bordeus, des de Le Havre, des de Barcelona o València salpaven cap a eixa terra promesa que deien que eren els Estats Units.

Algú s’ha proposat recuperar justament ara els pocs records que queden d’aquella aventura, records color sépia i ja molt esvaïts. És d’agrair.

D’Ador se n’anaren quasi un centenar de jóvens que s’uniren als milions d’emigrants de la vella Europa que arribaven a l’illa d’Ellis, a l’ombra de l’estàtua de la Llibertat. És difícil imaginar la impressió que s’endurien en xafar amb les seues pobres espardenyes els carrers de Nova York, la gran metròpoli. Eixien amb les seues camises blanques passades fins el coll d’un poblet del Mediterrani profund, de sol, de pedres, de dones de negre, de silenci. Entraven a la ciutat més cosmopolita del món, de fum, d’esclafits de motors, d’olor a petroli en combustió i amb uns carrers plens de gom a gom que parlaven totes les llengües de la misèria i de l’esperança.

Cent anys més tard, la nostra joventut se’ns en torna a anar. De nou una trista malesa, ara de cobdícia i corrupció, ha posat els seus ous en un altre monocultiu, el de la rajola.  L’havíem inflada fins al paroxisme més descervellat i la bombolla, és clar, ha rebentat i està llançant els nostres millors jóvens lluny de casa.

La història està ahí per a qui vulga aprendre alguna cosa d’ella. Si no, a rodar sénia de nou entre farses i tragèdies.


 

Els Estruc, jueus?

Uns professors de la Universitat Pompeu Fabra adscrits a l’Institut de Tecnologia Evolutiva (CSIC-UPF) han realitzat un estudi genètic d’alguns cognoms presents especialment a terres catalanes, valencianes i balears. Han analitzat el cromosoma Y d’un nombrós grup de voluntaris que tenien algun dels cognoms seleccionats per al projecte. El cromosoma Y s’hereta ininterrompudament per línia masculina de pares a fills i per tant, teòricament, va en paral.lel al primer cognom. El projecte tractava de trobar respostes a preguntes com ara per què hi ha uns cognoms més freqüents que uns altres, amb quina freqüència cromosoma Y i cognom no s’hereten junts o la possible relació entre els portadors d’un mateix cognom...

Entre els cognoms seleccionats per a realitzar l’estudi hi havia un molt comú a Ador, Estruc, i açò és el que ens diu d’ell:

“Cognom moderadament freqüent, especialment a les comarques valencianes de la Safor i la Ribera, i al Bages, l’Anoia i la Segarra. D’astruc (feliç, afortunat); era un nom freqüent entre els jueus medievals.
Aquest ha estat el resultat segons les anàlisis realitzades als seus portadors:

Encara que no són clars, els resultats apunten a un possible origen jueu. Els fundadors de les tres principals branques del cognom (la del Solsonès, la de l'Anoia/Baix Llobregat/Penedès i la valenciana) pertanyen a subgrups diferents de l'haplogrup J2, freqüent entre jueus, però encara més en italians, grecs o turcs...      
         Hem pogut obtenir resultats de 41 dels 43 voluntaris d'aquest cognom, que pertanyen a 9 llinatges diferents (llinatge en el sentit de grup d’homes descendents d'un avantpassat comú). Destaquen el llinatge 2, que agrupa Estruchs del Bages i el Solsonès, el llinatge 3, present en gairebé tots els Estruch valencians, i el 4, propi de l'Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Aquests tres llinatges, que engloben la major part dels Estruch, pertanyen respectivament als haplogrups J2a-M410*, J2a-M92 i J2b-M12, que són relativament poc freqüents aquí (un 7% en conjunt), però que ho són molt més a Itàlia, Grècia i els Balcans. També són més freqüents en els jueus (un 19%), per la qual cosa no es pot descartar que alguns Estruch actuals siguin descendents de jueus.”

La genètica recolza les sospites aportades per l’onomàstica i la història.

Més informació del projecte a: http://cognoms.upf.edu/

Cim

Amunt pel que va ser el camí d’Alfauir i Castellonet fins arribar sota el Penyal Poquet. Passant apressa pel terrer, un pla mineral i estèril, un paisatge lunar per on vaguen els esperits dels garrofers gegantins que hi creixien a les envistes del castell. Baixant vora la Jovada de llargues jornades de suor i de bous junyits davant la rella. Pel Rafalany i la seua fonteta amagada i per la falda del Tossal d’en Bernat d’Ares sobre el que les forques alçades en senyal de senyoria feien baixar la veu als caminants. Creuant el Vernissa crescut amb les aigües de les fonts de Castellonet, aigües avall del racó on s’amaga l’antic nom de Nassiu. Travessant Sant Jeroni embolcallat pel vellut del pinar amb flocades de pins donzells. Deixant arrere les Martinenques on diuen que hi ha la Senda Blanca que ningú sap d’on ix ni on arriba i el Pla de Lloret pel que pasturaven les cabres blanques de banyes caragolades mentre el vell pastor dormia recolzant el cap sobre una pedra. Enfilant la Baixada de Taranes, per on també es puja, fins a les altures del Tossal de l’Aigua sobre la capçalera del barranc de Lloret, una joia de falzia, de fleixos i tossals enlairats. Recorrent les altures solitàries de la divisòria d’aigües, la Vall d’Albaida de llata i esportins a ponent, la Safor de tarongerars a llevant. Arribant al peus de l’Alt del Barranc Verd i coronant-lo entre arraps de coscoll i aroma de romer. A 640 metres un molló de pedres assenyala el cim més alt d’Ador, el final d’un pelegrinatge que tot veí del poble hauria de fer una vegada en la vida. La recompensa pel compliment del precepte només l’han de conéixer aquells que hi recorreguen el llarg camí.

Margallons

El margalló és una xicoteta palmera que en les nostres muntanyes tan aspres veiem sovint obrint les seues palmes verdes al sol. Viu feliç admirablement adaptat al nostre país, no només al clima sinó també a la gent. Tradicionalment el tronxo del margalló es menjava quasi com una llepolia. Les seues palmes, abans d’obrir-se -els ullols- es deixaven assecar i blanquejar-se al sol formant la llata, apunt per a trenar amb ella una variada artesania de cabassos, estores, cistelles... o per a fer magnífiques graneres. Ara el margalló està protegit i prolifera alegrement mostrant-nos a la primavera les seues flors diminutes i a la tardor els dàtils anomenats pa de rabosa. Aquests petits dàtils són mengívols però poc apreciats, tenen poca carn i molt de pinyol. És una de les plantes que millor resisteix el foc i rebrota quasi immediatament després d’un incendi. Passat el foc, la soca llargueruda i mascarada no tardarà en obrir palmes novelles a la seua part superior quan tot al voltant és encara una completa grisor.

Tan bo trobava la nostra gent el lluc del margalló, fins i tot les classes més benestants, que tots els anys, per sant Tomàs de desembre, cada vassall d’Alfauir havia d’entregar als frares del monestir de Sant Jeroni de Cotalba dos dotzenes de margallons. I com ells, ho havien de fer també molts altres vassalls als seus respectius senyors.

Loia

Segons el savi Joan Coromines, Loia és una paraula que ve de l’àrab “al-uuáian, la fonteta, que els repobladors cristians pronunciarien alòian, diminutiu de l’àrab ‘ain, font”. I d’alòian, Loia. No ens han quedat massa paraules àrabs o arabitzades deixades pels moros que visqueren ací, però són importants: Alfàs, Navesa... Ador.

Fins fa poc la muntanya de Loia estava coberta per una espessa vegetació que la feia quasi intransitable. Fa anys la senda que hi pujava fins a la fonteta, segons diuen, es podia trescar descalç. Però va acabar per perdre’s completament i els pins joves anaren formant un esperançador bosquet que arrelava sobre les antigues llenques abandonades. No estaven sols, ací i allà lluents arbocers o garroferets i oliveres rebrotades creixien lentament. A mitjan altura flocades de canyes i, sobretot, de murta assenyalaven els llocs més humits per on solia brollar l’aigua després de les pluges. Més amunt el pendent es fa més fort i aspre i era allà dalt on prosperaven els arbusts de carrasques enllaçats per l’olorosa mareselva fins a la mateixa carena. Per la muntanya de Loia ja només s’aventuraven alguns caçadors coneixedors d’algun pas que s’endinsava una miqueta en aquella espessa garriga, ningú més. Les traces de les variades activitats que la gent d’Ador hi ha fet durant segles eren invisibles, les cobria la vegetació. Però allí estaven.

Perquè tampoc fa tant que aquells secans de Loia donaven alguna renda. De l’ús que feien els pastors queda un abeurador que encara s’ompli en temps de pluges i que també utilitzaven les cavalcadures que hi pujaven a fer llenya o a treballar als bancals d’oliveres i garrofers; queden també les restes d’uns quants forns de calç escampats ací i allà des de la part baixa del barrancó de Loia fins a més amunt del Coll del Tarro; queden les llenques tretes treballosament a la serra; queden, ben dretes, les parets d’un corral. I queden altres petites traces que proven que no fa tant que les llenques de Loia eren treballades, com ara una botella trencada de gasosa. La gasosa calmava la set amb un puntet d’alegria, un gran avanç respecte de l’ancestral botitja. Espumosos Azafor era la marca de casa, amb una imatge dels cingles de la nostra muntanya totèmica que d’Ador podem vore cada dia. Allà a les llenques de Loia s’enduien els hòmens la gasosa per ajudar a alleugerir les llargues i pesades jornades de treball. En una ocasió, trafegant cap ací i cap allà, una d’aquelles botelles va caure i es va trencar. Ningú va arrepelgar els trossos i hi van quedar com a testimoni dels darrers temps en que la muntanya de Loia va donar alguna renda.

Móres

L’albarzer és una planta poc volguda. Creix molt apressa, envaint vores i bancals i, a més, es defensa aferrissadament quan ens acostem a ella amb bones o males intencions. Punxa i arrapa i resisteix amb força el tractor, el rondup i fins i tot el foc. Ens enganya durant un temps fent-nos creure que ha desaparegut i quan ens descuidem ja està traent enlaire les seues tiges de nou. A Ador no en falta, inclús hi ha una partida prop del poble que du el seu nom: l’Albarza, senyal que hi devia abundar especialment. Però ara li ha eixit un dur competidor en la seua tasca d’envair terrenys abandonats, la carabassera del dimoni, un nouvingut de molta molèstia i poc profit. L’albarzer, en canvi, a pesar del seu mal caràcter, és generós. En primavera trau unes flors menudetes però agradoses de color de rosa -l’albarzer pertany a la família botànica de les rosàcies així que ha de tenir flors i espines- que ens alegren la vista a poc que ens fixem. I per l’estiu ens ofereix, al modest preu d’algun arrap, els seus fruits, les móres, que ens endolceixen els passejos pel camp i amb les que es pot fer una saborosa melmelada. Des de mitjan juliol fins al temps en que, passant vora un garrofer, notem l’olor al vell i venerable secà, l’albarzer seguirà oferint-nos les seues brillants móres. Quants a Ador encara poden evocar aquella antiga olor? Algun d’ells potser recorde també que les puntes tendres de les tiges, els tronxos, són mengívols, especialment si es té molta gana.

Serra

La Serra d’Ador és l’extrem nordoriental de les grans Serralades Bètiques. Arriben ací des del llunyà golf de Cadis, després d’alçar-se en algun lloc a vora 3.500 metres. No era precís que fora justament Ador qui li donara el nom a aquest modest apèndix muntanyós: per què no Serra de Vilallonga, de Terrateig, de Llocnou, de Castellonet, d’Alfauir, o inclús de Palma?  Però té la seua lògica. Vilallonga queda un tant apartada de la nostra serra, només el seu antic barri de Buixerques s’hi acostava una miqueta; Terrateig, Castellonet i Alfauir són poblets molt més modestos que Ador; Llocnou és un poble nouvingut... Palma és l’únic que podria reclamar algun dret sobre el nom de la serra però, com és ben sabut, allí sempre s’han estimat més mirar cap al pla, cap a l’Horta de Gandia. Així que, al capdavall, Serra d’Ador és un nom molt apropiat.

El que no està clar és el punt on comença la nostra serra. Potser el més  correcte seria situar-lo al capdamunt de la Lloma de Sant Jaume, on la Safor s’uneix amb la Vall d’Albaida i el Comtat i on estava la fita de ponent de l’antic terme general del castell de Palma.

A solixent d’aquella lloma, no massa lluny, està al cim de la Cuta, el més alt de la serra. D’allà dalt la carena abaixa ràpidament i, en entrar al terme d’Ador, s’obri en dos lloms rocallosos paral.lels que deixen enmig les valletes de la Plana i Navesa. Aquests dos lloms es fonen amb el pla que, més cap a la mar, esdevindrà l’Horta de Gandia. Un ho fa pel Cabeço però s’escampa un poc més al nord fins al tossal del Castell. L’altre, per la Corona, dubta abans de desaparéixer ja que al poc d’haver arribat al pla sembla que es penedeix i ressorgeix tímidament pel tossalet del Raconc.