Ador - Nova York

Dels temps en que per tot el terme d’Ador creixien esponerosos els ceps de moscatell; dels temps en que arribats a finals d’agost les colles s’escampaven joioses per les desenes de riuraus que obrien els seus ulls cap a migdia, només queda ara alguna paret, algun arc cegat ignominiosament i que al passejant, si s'és jove i curiós, no deixen de sorprendre. Tot va acabar ara fa un segle. Una trista malesa, la fil.loxera, va avançar imparable per la Marina, la Vall d’Albaida, la Safor... matant, una rere altra, totes les vinyes que havien omplit els camps i, molt més modestament, les butxaques dels nostres besavis. Ho havien jugat tot a una carta, la pansa, un producte que era buscat i ben pagat a Europa. Arruïnada la producció, arribà el col.lapse. S’acabaren els jornals, s’acabà la pobra renda. Ador era aleshores un poble amb molta gent jove i bona part d’aquella joventut desesperada va haver d’emigrar. Des de Bordeus, des de Le Havre, des de Barcelona o València salpaven cap a eixa terra promesa que deien que eren els Estats Units.

Algú s’ha proposat recuperar justament ara els pocs records que queden d’aquella aventura, records color sépia i ja molt esvaïts. És d’agrair.

D’Ador se n’anaren quasi un centenar de jóvens que s’uniren als milions d’emigrants de la vella Europa que arribaven a l’illa d’Ellis, a l’ombra de l’estàtua de la Llibertat. És difícil imaginar la impressió que s’endurien en xafar amb les seues pobres espardenyes els carrers de Nova York, la gran metròpoli. Eixien amb les seues camises blanques passades fins el coll d’un poblet del Mediterrani profund, de sol, de pedres, de dones de negre, de silenci. Entraven a la ciutat més cosmopolita del món, de fum, d’esclafits de motors, d’olor a petroli en combustió i amb uns carrers plens de gom a gom que parlaven totes les llengües de la misèria i de l’esperança.

Cent anys més tard, la nostra joventut se’ns en torna a anar. De nou una trista malesa, ara de cobdícia i corrupció, ha posat els seus ous en un altre monocultiu, el de la rajola.  L’havíem inflada fins al paroxisme més descervellat i la bombolla, és clar, ha rebentat i està llançant els nostres millors jóvens lluny de casa.

La història està ahí per a qui vulga aprendre alguna cosa d’ella. Si no, a rodar sénia de nou entre farses i tragèdies.