Móres

L’albarzer és una planta poc volguda. Creix molt apressa, envaint vores i bancals i, a més, es defensa aferrissadament quan ens acostem a ella amb bones o males intencions. Punxa i arrapa i resisteix amb força el tractor, el rondup i fins i tot el foc. Ens enganya durant un temps fent-nos creure que ha desaparegut i quan ens descuidem ja està traent enlaire les seues tiges de nou. A Ador no en falta, inclús hi ha una partida prop del poble que du el seu nom: l’Albarza, senyal que hi devia abundar especialment. Però ara li ha eixit un dur competidor en la seua tasca d’envair terrenys abandonats, la carabassera del dimoni, un nouvingut de molta molèstia i poc profit. L’albarzer, en canvi, a pesar del seu mal caràcter, és generós. En primavera trau unes flors menudetes però agradoses de color de rosa -l’albarzer pertany a la família botànica de les rosàcies així que ha de tenir flors i espines- que ens alegren la vista a poc que ens fixem. I per l’estiu ens ofereix, al modest preu d’algun arrap, els seus fruits, les móres, que ens endolceixen els passejos pel camp i amb les que es pot fer una saborosa melmelada. Des de mitjan juliol fins al temps en que, passant vora un garrofer, notem l’olor al vell i venerable secà, l’albarzer seguirà oferint-nos les seues brillants móres. Quants a Ador encara poden evocar aquella antiga olor? Algun d’ells potser recorde també que les puntes tendres de les tiges, els tronxos, són mengívols, especialment si es té molta gana.