Tardor

La paraula tardor ha arribat fa poc a la Safor. No ens feia falta. Quan acaba l’estiu venen setmanes en que la temperatura s’endolceix i les pluges ameren la terra. La naturalesa reacciona espectacularment i una gran florida ompli la muntanya: l’argelaga, el petorret, la sagullada, les violetes, les nostres herbes més apreciades: el romer, el timó i la pebrella... De manera que la serra esclata en una segona primavera que ara anuncia la proximitat de l’hivern. Res a veure amb les tonalitats ocres, grogues, rogenques dels boscos septentrionals. D’aquest temps déiem primavera d’hivern. No obstant, alguna pinzellada tardorenca esguita les nostres muntanyes més sanes. En són poques i, com tot el que escasseja, cal apreciar-ho i protegir-ho especialment. La noguerola, la germana gran del llentiscle, escassa i solitària, o el fleix són unes d’aquestes excepcionals pinzellades.

Pluges

Fonts, brolls, aiguamolls... La muntanya d’Ador vessa per totes parts. El riu d’Alcoi és de nou el riu Blanc i ara per l’Alfàs una frontera infranquejable. El barranc de Navesa, alimentat per les fonts de Navesa, pels brolladors de la muntanya de Loia  i del Racó Notari, pels barranquets de la Rossa, del Figueral  i d’Andreu ha baixat impetuós i ara corre cantarí pel terme. Per a les katiusques s’han acabat per fi les vacances d’estiu i han hagut de tornar a la faena.

Fer bolos

A Ador hi ha afició a fer bolos o, més exactament, a fer esclata-sangs. Són els bolets més apreciats i, de fet, la majoria dels buscadors són els únics que fan. Ara entrem en la temporada d’esclata-sangs, ha plogut i l’oratge està sent respectuós però l’afició és tal que hi ha qui, davant l’escassetat d’aquests bolos que normalment patim, no dubten a fer-se centenars de quilòmetres en un cap de setmana per a anar a buscar-ne a zones més productives. El gran botànic Pius Font i Quer dividia els països en micòfils, aquells que aprecien els bolets i els consumeixen,  i micòfobs, els que tradicionalment han rebutjat el seu consum. Grécia, Espanya o els països de  tradició celta com Anglaterra eren micòfobs, mentre que els països eslaus, Itàlia, Occitània, o Catalunya, València i les Balears són micòfils.

Ara que estem en ple temps dels bolets convé recordar el conegut aforisme que diu que tots, absolutament tots, els bolets són mengívols... però alguns només una volta.

Tots Sants

Qualsevol dia, especialment per la vespradeta o a poqueta nit, el passeig fins al cementeri d’Ador, situat entre el pinar i els horts de tarongers, és una delícia. Per Tots Sants, a més, els horts van alegrant-se amb les mandarines i les taronges madurant. Però l’anterior emplaçament del cementeri encara era millor, ben airejat, junt al calvari, amb una vista esplèndida de l’Horta de Gandia. Des de que al segle XIX es generalitzà per raons higièniques la construcció de cementeris a certa distància dels pobles, la visita als difunts per Tots Sants anà convertint-se en tradició. Abans, no calia. La majoria eren soterrats dins el temple així que els diumenges i dies de precepte s’ajuntava tot el poble a l’església, els vius i els morts.

Arítjol

Passejant aquests dies d’octubre pel terme o per la muntanya, de quan en quan, ens sorprén una olor dolça i agradosa. Si ens detenim per veure d’on ve sentirem també, segurament, el brunzir insistent de les abelles.  Ben a prop trobarem uns penjolls de flors color crema enfilant-se pels troncs dels pins, si el nostre passeig ens ha dut a la muntanya, o repenjant-se per algun barranc o marge del terme. És l’arítjol o banya de bou que és el nom amb el que, segons Joan Pellicer, es coneix esta planta a Ador, tot i que nosaltres hem sentit dir arínjol. És una liana punxosa de fulles en forma de cor que es fa evident perfumant l’aire i recordant-nos el que el termòmetre encara no diu: que ja estem en la primavera d’hivern, en la tardor.