Danses

Amb els últims rajos d’un dia encara calorós de mitjan setembre, el tabal va començar a marcar el ritme i de seguida les dolçaines posaren la melodia. S’iniciava la dansà. Poc a poc anaven incorporant-se els balladors i les balladores, més d’estes que d’aquells encara. Ador recuperava  així una tradició antiquíssima. Avançava la dansada lentament amb més i més balladors acompanyant-se amb les postisses mentre el crepuscle anava caent sobre el poble. A poqueta nit acabava la dansada i els balladors més experimentats despedien la festa amb una vigorosa jota. En temps antics s’aprenia a ballar la dansà del poble de manera natural, com s’aprenia la llengua o on estava Navesa o l’Assester. Però la transmissió natural s’havia interromput. Ara toca recuperar-la i no haurien de parar fins que no s’ensenye a l’escola i els xics jóvens perden la vergonya de participar en un ball, per altra part, molt elegant. A altres pobles s’ha aconseguit i la vergonya ha esdevingut orgull.

 

 

 

Pansa

Diumenge que comptàvem 24 del mes d’agost de l’any del Senyor de 2014 a Ador s’ha tornat a escaldar raïm per a fer pansa. Feia dècades que s’havia perdut aquesta activitat tradicional que durant molts anys omplí els agosts i setembres de molts dels nostres avantpassats.

Ha estat davant dels ulls ben oberts d’un vell riurau sorprès, segurament, per tan inesperada novetat, un dels poquíssims que queden drets al poble.

Per unes hores gratíssimes s’han tornat a sentir les antigues paraules pròpies d’aquella activitat: piló i empilar, cassa i casseta, lleixiu, moscatell, herba pansera, olivarda, pansot, desxinglotar... I s’han tornat a veure en moviment les eines que s’hi feien servir: canyissos, pilons, cabassos de palma, la cassa... Fins i tot s’ha construït, nou de trinca, un forn per a fer bullir l’aigua que havia d’escaldar el raïm.

Si l’oratge és propici d’ací unes setmanes la pansa estarà al seu punt i Ador haurà estat, segurament, el primer poble de la Safor en recuperar esta tradicional tasca. Bé mereixia la jornada la música i les danses  que l’han acompanyada.

mallols

Hi va haver un temps en que bona part de les terres d’Ador anaven mudant-se amb els colors de l’estació. Ara, a l’estiu, eren d’un verd fosc amb uns ramellets de perles que penjaven entre els pàmpols. A la tardor prenien un color ocre per acabar, a l’hivern, amb la terra mostrant el seu propi color, més o menys roig o blanquinós, segons les partides. A la primavera un verd tendre i brillant renaixia. D’això fa el temps just per a que entre la joventut es desconega què era això del cultiu de la vinya o que paraules com cep, cassa, mallol o sarment no tinguen ja significat per a ells. No tan de temps, però, per a que encara quede gent major que recorde com i on es cultivava la vinya i com s’elaborava la pansa. Perquè era per a la pansa que es cultivava. Havia estat tan rendible que el seu conreu havia arribat a la Safor des de la Marina o des de la Vall d’Albaida botant el Coll de Llautó, terres més aspres que les nostres,  ocupant els secans de la Vall de Vernissa fins arribar també a Ador i més enllà. De les desenes de riuraus que s’alçaren a Ador encara queden vestigis.  Fins i tot algun ha estat restaurat per unes mans benèfiques i un tant romàntiques que saben que un futur raonable no es construeix amb oblits. I això no és tot sinó que tornen a créixer mallols prometent moscatells i rossetis mentre, increïblement, encara en algun llocs broten asilvestrades i fan xanglotets algunes vinyes hereves d’aquelles que ompliren el terme en els bons temps de la pansa.

AL JULIOL LA CISTELLA AL MALLOL, deien ací a Ador. Hi ha altres que afegeixen -amb raó- hi aniràs però no carregaràs.

Terrasses

L’estiu convida a prendre la fresca a les terrasses i patis. La imatge tan estiuenca de la gent fent la tertulieta en acabant de sopar a la porta de casa va extingint-se. En molts carrers, els cotxes aparcats o circulant i les voreres estretes impedeixen esta forma tan tradicional de passar la vetlada. S’està més tranquil dins de casa, al pati o a la terrassa, sobretot si fa airet i hi ha bona vista.

En algunes terrasses escampades per ací i per allà queden encara baranes fetes a la manera tradicional. S’haurien de conservar perquè no tenen la trivialitat de les balustrades actuals. Resultaven més curioses i imaginatives. Però a les que queden els falta un element essencial: la parra que, de vegades, nuosa i arrugada, tan vella com la casa, pujava des del corral fins a la terrasseta. Donava ombra i raïm, a qui l’importava, doncs, que alguna vespa es torbara per allí o que  alguna granet caigut abans d’hora tacara terra?

 

 

Soliguers

Quan arriba el juny el cel de l’Alfàs s’anima. La parella de soliguers que hi viu ja ha tirat avant els polls després de covar els ous i alimentar-ne els pollets. És pel juny quan els jóvens soliguers s’han llançat a volar. Se’ls nota desvanits i plens d’energia gaudint d’eixa extraordinària habilitat acabada d’assolir. Travessen el cel veloços jugant amb els pares que pacients els acompanyen i els intrueixen. La plana de l’Alfàs amb l’ampla successió de camps arbrats i erms els ofereix un rebost inesgotable de ratolins, sargantanes, talpons o llagostins. Es detenen en un lloc eminent i guaiten des d’allà dalt cercant alguna petita presa. Però també poden vigilar mentre volen, de vegades fent cercles i passades a bona altura gràcies a la seua agudesa visual –tens més vista que un soliguer, diuen. Però la seua destresa més espectacular és quedar-se quiets en l’aire batent molt ràpidament les ales. Alguna cosa han vist i estan preparant-se per a l’atac.

Gaudir de l’espectacle que la naturalesa ens ofereix gràcies a aquesta colleta de soliguers és una sort que podem veure en directe. Un altre motiu per apreciar i defensar el nostre terme i tota la vida que encara acull.

Setge blau

Passarem pel seu costat sense fer a penes un comentari. Com a molt, una ràpida observació a la fràgil bellesa de la seua floració. Però enguany es mereix una miqueta més. A pesar d’una primavera extremadament seca ens ha regalat amb una gran floració, més agraïda encara que la de l’any passat. Ha degut ser  un esforç excepcional perquè el setge blau és una planta de llocs ombrius i humits a la que li agrada créixer prop de les fonts en la companyia de la falzia de pou i la molsa. A Ador, on no abunda, ens honora fent una excepció perquè davalla dels racons més frescos de la serra per a arrelar, any rere any, en algun marge vora camí delectant-nos el passeig quan passem junt a ella.


 

Cognoms

Ador és un poble de cristians vells. El llinatge dels seus habitants es remunta als mateixos moments de la conquista catalanoaragonesa de Jaume I. El maig de 1248, en plena revolta andalusina del wazir al-Azraq, Jaume I atorgava casa i terres al primer repoblador, probablement voluntari destacat en els combats contra els andalusins. Poc a poc, aniran venint-ne uns altres. El més sorprenent és com de constant s’ha mantingut la línia genealògica al llarg dels segles. Uns pocs cognoms –Estruc, Mascarell, Minyana...- han perviscut a Ador des de les generacions fundacionals del Regne de València. Els següents gràfics, fets a partir de diferents llistats de pobladors, ens aproximen a aquest fet.

Llidoner

Com cada any des de fa segles, en arribar la primavera, el gran llidoner del Merlic renaix. Es cobreix d’un verd tendre, juvenil, un tant tímid. És el senyal per a que tot l’estol de petits llidoners que han anat sorgint escampats per les terres dels voltants inicien també la seua brotació. Trist deu ser per al vell pare veure que ben pocs, poquíssims, d’aquests fills seus arriben a arbres. Potser que en el passat foren més nombrosos però el fet és que hui, al costat de ponent del riu, en són ben pocs els hereus. Ell, en canvi, resisteix. Haurà vist passar per davall seu moros i cristians, agermanats, moriscos, bandolers, miquelets, carlistes... Ha passat la canyamel, les moreres, passaven les vinyes i ara passa el taronger. És l’ésser viu més vell del poble i això ens obliga a dedicar-li el major respecte.

El gran llidoner del Merlic és, sense dubte, una de les meravelles d’Ador. Els vells conten que el van plantar per celebrar l’acabament de la construcció de l’assut d’en Marc que està allí ben a prop. Això degué ser allà pel segle XV. És curiosa aquesta llegenda -si és una llegenda i no un record que ha travessat els segles- perquè davant de la porta del monestir de Sant Jeroni hi ha un altre llidoner gegantí. La construcció del monestir la va gestionar, per orde del duc Alfons el Vell, Pere Marc i la construcció de l’assut el seu fill Ausias Marc. Seria, doncs, un costum dels Marc plantar aquest arbre en acabar algun important projecte? Era, el llidoner, un símbol dels Marc?

D’Ador sí que hauria de ser un símbol i no hauria de faltar un llidoner en cap rotonda, cap plaça, cap parc del poble.

Equinocci

A Ador el sol ja fa dies que ha superat les carenes de Loia i il·lumina suaument la seua ombria. L’equinocci iguala la durada del dia i la nit i marca l’inici de la primavera. La llum primaveral venç les foscors de l’hivern. La natura, després de la mort hivernal, renaix de nou amb la primera brostada i els primers esclats florals. Els dies són ja més llargs que les nits, les ombres de l’hivern són definitivament derrotades. Tot comença de veres amb l’equinocci primaveral.

És l’arribada de la primavera el que assenyala realment el començament de l’any nou. Bé que ho sabien els antics i per això per als romans març era el primer mes de l’any. Comptant així s’entén per què el mes que fa set es diu setembre, l’octau octubre, el nové novembre...  O per què en març, en l’equinocci de primavera, comença el primer dels signes zodiacals, Àries.

Per als cristians Jesús va nàixer el 25 de desembre però l’encarnació -quan l’Esperit Sant obra el prodigi en el ventre de Maria- es produeix nou mesos abans, el 25 de març, vora l’equinocci de primavera. Fins a mitjan segle XIV el còmput de l’any s’iniciava en aquesta data al Regne de València sobirà –i a tota la Corona d’Aragó. Eren anys segons l’Encarnació del Senyor i no segons la Nativitat.

El sol, cada volta més vigorós, ascendeix en el cel temperant el terme per acabar la jornada amagant-se ja per darrere del Piló Ventura.

L'Assester

L’Assester té encara en l’imaginari del poble una aura d’encant. Era un lloc especial, un racó ombriu on la muntanya i l’aigua s’unien en perfecte maridatge. Eixe record ha sobreviscut a les dècades ominoses en que la mà de l’home ha rosegat ignominiosament la serra deixant-la descarnada per a sempre més. La barbàrie ha cessat –aparentment- però la font de l’Assester ha deixat definitivament de brollar víctima, probablement, de l’estroncament dels fluxos subterranis d’aigua ocasionats pel terrer veí.

Al racó de l’Assester hi pujaven les cavalleries des dels pobles de la rodalia, els hòmens omplien els cànters d’aigua i se’n baixaven desvanits. La gent tenia dipositada molta fe en eixa aigua fresca i transparent que eixia des del cor de la serra. Molt més saludable, sense dubte, que l’aigua quotidiana de les fonts dels pobles i comparable només, potser, amb la de la font del Tarro. En temps, aquell racó tranquil i fresc, que mira sàviament a ponent, era el lloc on descansaven, on sestejaven –i d’ací li ve el nom-, els ramats que pasturaven per la serra. Per tot aquell rotgle anaren traent-se llenques i pastors, llauradors i qui anava a per aigua o a fer bolets, espàrrecs, herbes, espart, margallons... humanitzaven curosament la serra.

Ara qui passeja per allà dalt ha de dur la seua cantimplora d’aigua perquè allí no en trobarà. En canvi, trobarà un espai solitari, ombrívol, silenciós, frodós, fins i tot exuberant, una delícia pròxima que té algunes perspectives magnífiques, quasi secretes, de la serra d’Ador.

 

 

Palma d'Ador

 

Només eixir d’Ador camí de Gandia hi ha un poble que ara es diu Palma de Gandia. Quan després de conviure durant segles dins d’allò que deien la baronia de Palma i Ador, els dos pobles van decidir separar-se, el tràmit no va resultar senzill. Tot i ser dos nuclis separats, per bé que pròxims, havien tingut molts anys de govern més o menys en comú, de submissió al mateix senyor terrenal i de compartir un mateix terme que s’estenia des de la riba del riu d’Alcoi fins a les muntanyes de Marxuquera. De fet, traçar els límits comuns dels dos nous térmens va comportar molts desacords i discussions. A la fi, la partició es va fer i a mitjan segle XIX la històrica baronia de Palma i Ador passà a ser Palma per un costat i Ador per un altre, dos pobles independents amb el seus respectius ajuntaments propis i autònoms.

Amb la separació, Palma es va trobar amb un inconvenient. A diferència d’Ador, que només hi ha un, de Palmes hi havia moltes. A Catalunya i Andalusia hi ha unes quantes i  encara en trobem més a Mallorca, Canàries, Califòrnia, Cuba, Sicília, la Campània italiana... Així que no era suficient un nom, calia també un cognom que la diferenciara de les altres Palmes, de la d’Ebre, de Cervelló, del Río, di Montichiaro o del Condado. Quin “cognom” triar? Per ajudar a situar-la geogràficament haguera estat bé Palma de la Safor però això de la Safor com a nom comarcal és modern i va sorgir quan oficialment s’havia imposat ja el de Palma de Gandia. Esta opció també ajuda a situar-la però és històricament falsa, és més, Palma sempre havia estat orgullosa de la seua independència respecte de Gandia, la poderosa capital del ducat. En canvi, la gent de la rodalia i de les comarques veïnes col·loquialment optava, amb molt de coneixement, per mantenir part de l’antiga tradició transformant lleument allò de Palma i Ador per a dir –i alguns encara ho diuen- Palma d’Ador.

Palma de Gandia, Palma de la Safor o Palma d’Ador. Potser que amb la crisi i les reformes de l’administració local que pretenen reduir la quantitat de municipis, la qüestió estiga, més bé, en quin nom posar-li a un futur municipi que, de nou, com fa quasi dos-cents anys, siga únic: Palma i Ador, Ador i Palma, Palmador..?

Eivissa

Alguns dies amb poca humitat, sobretot si bufa tramuntana o ponent, és possible veure l’illa d’Eivissa si pugem al Piló Ventura. La tenim a 125 km en línia recta. És la nostra illa, la podem divisar quan ascendim a moltes de les nostres muntanyes i, a pesar d’això, ens és molt poc coneguda. Sabem per la televisió que guiris de tots el pelatges la infesten durant l’estiu. Poc sabem, en canvi, de la seua cultura ancestral, dels seus pinars tranquils on canten les xitxarres, dels barrancs solitaris on creix el baladre, de la seua gent, que parla com nosaltres, de que a la Safor, a pobles com Oliva o Xeraco, abunden els descendents d’eivissencs, gent amb cognoms com ara Torres, Rosselló, Marí, Tur i, és clar, Eivissa –castellanitzat en Ibiza.

És trist que la visió de l’illa es veja tan perjudicada per la crosta de xalets amb que han llastimat el Tossal Gros de la Font.

Guillermoti

Es probable que d’ací un temps ningú no recorde res dels Guillermoti, una família que durant bona part del segle XIX i principis del XX havia estat de les principals d’Ador. Fins i tot la casa i el motor de Guillermoti estan patint una estranya mutació i als mapes apareixen com a Casa de Villarmutis. Coneixent la competència toponímica de certs cartògrafs no sorprén gens el cas: només cal recordar com en un mapa de tot un organisme oficial, la Reprimala de Vilallonga ha passat a ser la Reprimida. Pitjor és veure com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el seu Corpus Toponímic Valencià, també hi fa constar Casa de Villarmutis. D’on ha tret l’Acadèmia els topònims amb que ha elaborat el seu Corpus!?

Els Guillermoti arribaren a Ador en els anys 40 del segle XIX quan Vicent Guillermoti i Fuster, nascut a Xàtiva cap a 1817, ocupà la plaça de metge al poble. Ací  es va casar al voltant de 1848 amb una jove d’un dels llinatges més importants aleshores a Ador, Carme Roig. El casament el van haver de fer de bon matí i en secret, amb la connivència del vicari, perquè Casimir Roig,  el pare de Carme, tenia aparaulada la boda de la seua filla amb un altre fadrí del poble i es negava en redó a atendre la voluntat de Carme. Acabada la cerimònia, feta amb testimonis buscats entre veïns contraris al clan dels Roig, cadascú se n’anà als seus quefers habituals com si res haguera passat. Però a poqueta nit, a l’hora convinguda, Carme s’esmunyí per la portella de darrere de la casa dels Roig on ja l’esperava Vicent Guillermoti muntat a cavall. A galop, eixiren del poble. La poca gent que ho va veure cridava escandalitzada que Carme se’n fugia amb el metge. Però el rector, Francesc de Paula Claur, aclarí que amb qui fugia Carme era amb el seu marit. Quan Casimir Roig es va assabentar del fet ordenà als seus tres fills que agafaren les escopetes i l’acompanyaren a Xàtiva –cap on suposava que havia anat la parella- a passar comptes amb els novençans. No els trobaren i aquests, prudentment, abans de tornar a Ador, deixaren passar un temps per a que s’asserenaren els ànims. Finalment es van fer les paus i el matrimoni de Vicent i Carme fou acceptat i respectat.  Tingueren una llarga descendència: Tàrsila, Irene, Carme, Adelaida, Casimir -com a l’avi- i Vicent Guillermoti Roig.

Ara ja només queda una representant d’aquell llinatge i ja molt major així que Guillermoti, com a primer cognom, és a punt de desaparèixer. Açò no té remei però evitar barbarismes com allò de Villarmutis no seria tan difícil.

 

Reis

Senyor rei estic ací,

porte’m coses per a mi,

jo li donaré garrofes pel seu rossí

i totes les coses bones seran ‘pa’ mi.

Com sabien els Reis d’Orient on havien de parar a deixar regals? Potser no foren ells els que ho saberen, ni els seus patges sinó els seus cavalls. Als balcons de les cases on havien de deixar algun present, algú de la casa hi penjava previsorament una cabasset amb garrofes, així que el cavall del rei es detenia indefectiblement a rosegar tan dolça llepolia. Mentre, els reis botaven sigil·losament a l’interior a deixar els obsequis. Allí es trobaven una agraïda safateta amb uns gotets de la millor mistela de la Marina i uns pastissets d’aiguardent, de moniato o d’ametla fets per les expertes mans de la casa. Els reis pegaven un mosset i prenien un glop, poca cosa, que eren moltes les cases a visitar, i se n’anaven tan misteriosament com havien entrat. Però esta tradició no deu ser suficientment elegant o tindre prou glamour perquè quasi ha desaparegut. Ara qui arriba és un vell amb una manifesta obesitat i curt de vista que, tot i això, s’obstina en vestir un cridaner i ajustat xandall roig per a intentar pujar per finestres i balcons. Triomfen els gustos anglosaxons. Melcior, Gaspar i Baltasar queden com a un trist segon plat i obligats, també ells, a exposar-se com a ninots penjats pels balcons. Pel que es veu, la campaneta i el oh!, oh!, oh! de Papà Noel  resulten moderns i, a més, ixen per la tele, no com les nostres velles tradicions rurals, maditerrànies i tan tosques.

Carabassera del dimoni

La globalització ens ha dut de tot, des de la pizza fins a la febre aviar, des dels pantalons vaquers fins al curry, des dels dispositius made in China fins als porcs vietnamites, el vallenato o el Deutsche Bank...

I també ens ha dut l’araujia sericifera. Fa anys portaren del Brasil aquesta planta  enfiladissa per a decorar jardins i cobrir tanques. Poc delicada, creixia ràpid amb unes fulles vistoses i abundants flors blanques. La planta en qüestió, a la que a sudamèrica li deien “miraguano”, s’adaptà magníficament i anà agafant confiança en aquest nou ambient. Fins que, cansada del seu confinament als jardins, ha acabat per botar les reixes.

A l’ombra dels tarongers, aprofitant la frescor prop de la seua soca, ha trobat un entorn perfecte. Allí germina i trau una tija que ascendeix erta  fins agarrar-se a les branques més baixes. Capturada la presa va enrotllant-la amb els seus resistents filaments plens d’una llet irritant fins que acaba per cobrir tot l’arbre.  Poc a poc va asfixiant-lo furtant-li la llum i els nutrients fins que no queda més que el seu esquelet. Mentre, nodrits amb el que li han llevat a la seua víctima, van creixent-li els seus fruits com petites carabasses. Altres tiges van sorgint ací i allà fent presa en altres arbres fins que és capaç de deglutir en poc de temps, si no se la controla, un bancal sencer. Finalment, satisfeta, aquesta carabassera del dimoni, com alguns li diuen, fa esclatar els seus fruits madurs lliurant al vent centenars de llavors que, en un terme amb tants trossos tristament abandonats, no tardaran en trobar on germinar.