A
esta planteta tan comuna, tan modesta i tan agraïda li diuen a la veïna
Vilallonga salivà de monja. No es
mereix un nom tan lleig. En altres llocs li han posat noms amb millor gust: miramar,
llagrimetes, caps blancs... La podem
trobar en infinitat de llocs però té tirada a fer-nos companyia i arrelar prop
d’on passem. És modesta, a penes s’atrevix a alçar el cap de terra, i és
agraïda perquè quasi tot l’any ens regala la seua blanca florida. Hi ha qui la
cultiva i fa una estora com de nata brillant que és l’enveja d’altres flors de
jardí molt més pedants i exigents.
Ara
hi ha algun racó del terme d’Ador que li és especialment propici i allà s’ha
escampat com una planta adventícia. D’estes ja teníem l’agret, aquest immigrant
austral que ja és com de casa i que ompli els bancals d’horta. Teníem l’ancestral
ravanell que s’estima més el secà, ja escàs. I ara tenim també els caps blancs que
en aquest racó han entapissat de floretes
els fraus entre les tires de tarongerets. Val la pena passejar per allí al suau
sol tardorenc i gaudir d’unes sensacions trisensorials: el tapís blanquíssim
que ens alegra la vista; el brunzir de milers d’abelles amb la seua tasca
incessant i l’olor de nèctar mel·lífer que
encomana a l’aire. I encara hi ha qui s’ho perdrà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada