Assuts

A l’estiu les séquies reviscolen amb l’animació de l’aigua corrent cap als bancals. Qui haja regat alguna volta a manta sense el tràfec d’obrir i tancar testelladors, refer cavallons o tapar engolidors ho haurà apreciat alguna vegada. Haurà sentit, assentat a l’ombra d’un taronger, el crepitar de les fulles seques en ser arrossegades per l’avanç de l’aigua cap al cap; haurà vist els filets d’aigua que, zigazaguejant com en una carrera d’obstacles per tot l’ample del frau, van cobrint la terra endurida i penetrant en els clavills. Haurà observat satisfet el frau cobert finalment amb una fina làmina d’aigua vivificadora que amera la terra i li trau el color.

Però el viatge de l’aigua fins a l’hort comença molt lluny, a les muntanyes d’Alcoi. Allà on es forma el riu -que per això diem d’Alcoi-  que anirà creixent amb l’aigua de barrancs i fonts fent camí cap a la Safor. Després d’encaixonar-se espectacularment pel Racó del Duc i només obrir-se a la fèrtil plana saforenca, al riu d’Alcoi hi van arribar a haver tres assuts. Poc després de sobrepassar Vilallonga estava el primer, l’assut d’en Carròs. L’aigua que no retenia aquest primer assut, el sobirà, era retinguda immediatament al segon, dit de Palma; i en temps d’Ausiàs Marc encara se’n feu un altre un poc més avall, el jussà, l’assut d’en Marc. De cada assut bevia una gran séquia, una séquia mare –la d’en Carròs, la d’en Marc o Fonda- i d’ella xuplaven les filloles que s’escampaven en una atapeïda xarxa per tot l’Alfàs. Fins a la posada en funcionament de motors ben entrat el s. XX i la construcció del pantà de Beniarrés, a major glòria de la taronja, el reg estival depenia, en bona mesura, de l’aigua emmagatzemada en estos assuts i això en temps de sequera ocasionava un terrible estrés al llaurador. Aquests eren els grans assuts del gran riu però no els únics. Al barranc de Navesa, que abans seria més bé un rierol amb un corrent més regular que no ara, també hi havia. Eren més modestos i regaven part del Raconc amb l’aigua que les nostres muntanyes recollien de les abundants pluges amb que ens regala l’oratge. I és que ací plou més que a Londres, tot i que no ho semble.

Temps

Tot i l’immemorial intent de l’home per dominar el temps, aquest sempre acaba vencent i només ens permet alguna curta victòria. Clepsidres, rellotges d’arena, el pas de les llunes, l’aparició o desaparició estacional d’astres i constel.lacions en el firmament nocturn, els solsticis i equinoccis, les ombres que feia el sol sobre determinades penyes a determinades hores i que pastors i llauradors sabien interpretar... I, és clar, els rellotges de sol que qualsevol casa important havia de tindre en la seua façana de migdia. I no només si era una casa de camp. Meritoris intents tots per controlar el pas del temps i el calendari. La generalització dels grans rellotges mecànics posats en llocs destacats dels pobles, com la Casa de la Vila o el campanar, i acoblats amb el toc de les campanes marcant les hores i els quarts i l’ús dels rellotges de butxaca i, més tard, de polsera donà la sensació de que, si bé no s’havia dominat el temps, se’l vigilava de prop. Clepsidres i altres artefactes rudimentaris desaparegueren com també la memòria de les penyes i les seues ombres. De les orgulloses façanes de les cases principals anaren esborrant-se els rellotges de sol sota capes de calç. El temps passa i els temps canvien. A Ador només queda un d’aquells antics rellotges de sol, quasi esborrat, sense el seu gnòmon que projectava una fina línia d’ombra sobre el dibuix de les hores. A la vista de la façana d’aquella casa apareixia la Safor neta i clara i la Corona amb les llenques treballades i el pinar verdejant. Ara davant les restes tènues del rellotge hi ha la carcassa buida d’una grisa nau d’un polígon industrial. Prompte no quedarà cap rastre del rellotge de sol i el temps haurà tornat a véncer.