Planetes

Estes poquetes nits el cel ens està oferint un espectacle insòlit. Sobre la silueta de les muntanyes de la Serra d’Ador, quan la llum del Sol decau, apareixen lluminosos dos estels quasi tocant-se. Són els planetes Venus i Júpiter. Venus és l’estel de l’alba, al que els grecs anomenaven Fósfor i els llatins Lucifer -el que porta la llum ja que a la matinada anuncia l’eixida imminent del sol. El cristianisme el va associar a Satan, l’àngel caigut, expulsat dels cels, i en va el buscarem al firmament nocturn, no el trobarem. Júpiter és Ius pater, el pare déu del cel que els romans van adoptar com a pare dels déus.

         Mentre en aquests càlids capvespres d’estiu a les cases i carrers d’Ador la gent treballa o descansa, sopa o mira tranquil·lament la televisió, sobre el seu cel el pare dels déus i el cap dels dimonis parlamenten. Un presagi que els vells déus ens envien però que ja no sabem interpretar? Alguna cosa estan tramant i ha de ser alguna cosa important perquè la lluna ha eixit a contemplar-ho magníficament engalanada, és lluna plena. Haurem d’estar atents al que passarà pròximament al món.

 

 

 

 

 

Sant Joan

Escrivia l’etnobotànic Joan Pellicer que fins no fa tant el dia de Sant Joan les donzelles de Lorxa s’engalanaven amb corones i garlandes fetes de vidriella (clematis flammula) i anaven desvanides pels carrers del poble cantant cançons. Era una manera festiva de celebrar el solstici d’estiu que és la celebració que s’amaga darrere l’advocació de Sant Joan. Aquesta planta és una fina liana que floreix espectacularment amb una florida densa i olorosa. Sembla creada a postes per fer corones de flors blanques per a oferir-li-les al sol que aquests dies regna en la seua plena majestat. Les corones, les fogueres de la nit de Sant Joan, tot remet a l’astre rei.

La vidriella és, doncs, una de les plantes més característiques de juny i al terme d’Ador creix abundant vora camins o enfilant-se per màrgens i bancals abandonats. Té com a vistosa companya la pastanaga o safanòria, que de les dos formes es coneix al poble, i que fa unes grans umbel·les també blanques.

La festa de Sant Joan se celebrava abans complidament durant uns quants dies a Ador, molt més que no ara i, com a Lorxa, probablement també s’engalanarien ací les xicones amb la vidriella. Segurament per això a Ador a esta planta se la coneix encara com a corona de sant Joan.

La flor de l'ametler

 

Prop de la Casa dels Frares s’alça, oblidat de tots, l’ametler més vell del terme. Ningú l’esporga, ni li fa una llauradeta de quan en quan, res. I ell arrimat a un marge, com si s’apartara del camí per no molestar, resisteix. Però no s’oblida cada any d’avisar-nos de la proximitat del bon temps. La seua florida és com el primer toc a primavera. Enguany l’hivern s’ha allargat i hem hagut d’esperar més que els darrers anys a que s’obriren les seues flors blanques. Però finalment ens les ha tornat a regalar. Els freds potser no hagen acabat del tot, ni molt menys, però no fan tanta por: els asfòdels també s’atreveixen ja a florir com volent prendre el relleu de la floració hivernal que encara aguanta magnífica per l’horta i la muntanya: l’agret, el ravenell, la sagullada...

Qualsevol mal dia a algú se li ocorrerà tallar el vell ametler per a fer llenya i segurament ben pocs el trobaran a faltar. I així, a poc a poc, quasi sense adonar-nos el nostre paisatge esdevé més i més uniforme, sense l’alegria de la diversitat que ens sorprén amb constants novetats i descobriments. O potser la seua discreció el salve i continue tocant a primavera molts anys més.


 

Caps blancs

 

A esta planteta tan comuna, tan modesta i tan agraïda li diuen a la veïna Vilallonga salivà de monja. No es mereix un nom tan lleig. En altres llocs li han posat noms amb millor gust: miramar, llagrimetes, caps blancs...  La podem trobar en infinitat de llocs però té tirada a fer-nos companyia i arrelar prop d’on passem. És modesta, a penes s’atrevix a alçar el cap de terra, i és agraïda perquè quasi tot l’any ens regala la seua blanca florida. Hi ha qui la cultiva i fa una estora com de nata brillant que és l’enveja d’altres flors de jardí molt més pedants i exigents.

Ara hi ha algun racó del terme d’Ador que li és especialment propici i allà s’ha escampat com una planta adventícia. D’estes ja teníem l’agret, aquest immigrant austral que ja és com de casa i que ompli els bancals d’horta. Teníem l’ancestral ravanell que s’estima més el secà, ja escàs. I ara tenim també els caps blancs que en aquest  racó han entapissat de floretes els fraus entre les tires de tarongerets. Val la pena passejar per allí al suau sol tardorenc i gaudir d’unes sensacions trisensorials: el tapís blanquíssim que ens alegra la vista; el brunzir de milers d’abelles amb la seua tasca incessant i l’olor de nèctar mel·lífer que encomana a l’aire. I encara hi ha qui s’ho perdrà...

 

 

 

 

Horitzons

Ha passat l’estiu i han arribat les primeres pluges. El paisatge ha quedat rentat, brillant. L’atmosfera farinosa i pesada dels dies de la canícula ha desaparegut. Els perfils del paisatge tornen a definir-se i es retallen nítids sobre el cel. Redescobrim les muntanyes a la llunyania, plenes de matisos, de detalls que la calor i la humitat dels mesos passats havien amagat. Fins i tot trauen el cap alguns bolets. Haurem d’esperar encara als esclata-sangs, més delicats, que no solen precipitar-se.  La muntanya ens crida, fem memòria dels noms dels cims i barrancs que de nou tanquen nítidament l’horitzó per ponent. Alguns d’ells, envoltats d’un cert misteri, pertanyen al terme d’Ador tot i estar lluny del poble. Enguany també hi tornarem.

Danses

Amb els últims rajos d’un dia encara calorós de mitjan setembre, el tabal va començar a marcar el ritme i de seguida les dolçaines posaren la melodia. S’iniciava la dansà. Poc a poc anaven incorporant-se els balladors i les balladores, més d’estes que d’aquells encara. Ador recuperava  així una tradició antiquíssima. Avançava la dansada lentament amb més i més balladors acompanyant-se amb les postisses mentre el crepuscle anava caent sobre el poble. A poqueta nit acabava la dansada i els balladors més experimentats despedien la festa amb una vigorosa jota. En temps antics s’aprenia a ballar la dansà del poble de manera natural, com s’aprenia la llengua o on estava Navesa o l’Assester. Però la transmissió natural s’havia interromput. Ara toca recuperar-la i no haurien de parar fins que no s’ensenye a l’escola i els xics jóvens perden la vergonya de participar en un ball, per altra part, molt elegant. A altres pobles s’ha aconseguit i la vergonya ha esdevingut orgull.

 

 

 

Pansa

Diumenge que comptàvem 24 del mes d’agost de l’any del Senyor de 2014 a Ador s’ha tornat a escaldar raïm per a fer pansa. Feia dècades que s’havia perdut aquesta activitat tradicional que durant molts anys omplí els agosts i setembres de molts dels nostres avantpassats.

Ha estat davant dels ulls ben oberts d’un vell riurau sorprès, segurament, per tan inesperada novetat, un dels poquíssims que queden drets al poble.

Per unes hores gratíssimes s’han tornat a sentir les antigues paraules pròpies d’aquella activitat: piló i empilar, cassa i casseta, lleixiu, moscatell, herba pansera, olivarda, pansot, desxinglotar... I s’han tornat a veure en moviment les eines que s’hi feien servir: canyissos, pilons, cabassos de palma, la cassa... Fins i tot s’ha construït, nou de trinca, un forn per a fer bullir l’aigua que havia d’escaldar el raïm.

Si l’oratge és propici d’ací unes setmanes la pansa estarà al seu punt i Ador haurà estat, segurament, el primer poble de la Safor en recuperar esta tradicional tasca. Bé mereixia la jornada la música i les danses  que l’han acompanyada.

mallols

Hi va haver un temps en que bona part de les terres d’Ador anaven mudant-se amb els colors de l’estació. Ara, a l’estiu, eren d’un verd fosc amb uns ramellets de perles que penjaven entre els pàmpols. A la tardor prenien un color ocre per acabar, a l’hivern, amb la terra mostrant el seu propi color, més o menys roig o blanquinós, segons les partides. A la primavera un verd tendre i brillant renaixia. D’això fa el temps just per a que entre la joventut es desconega què era això del cultiu de la vinya o que paraules com cep, cassa, mallol o sarment no tinguen ja significat per a ells. No tan de temps, però, per a que encara quede gent major que recorde com i on es cultivava la vinya i com s’elaborava la pansa. Perquè era per a la pansa que es cultivava. Havia estat tan rendible que el seu conreu havia arribat a la Safor des de la Marina o des de la Vall d’Albaida botant el Coll de Llautó, terres més aspres que les nostres,  ocupant els secans de la Vall de Vernissa fins arribar també a Ador i més enllà. De les desenes de riuraus que s’alçaren a Ador encara queden vestigis.  Fins i tot algun ha estat restaurat per unes mans benèfiques i un tant romàntiques que saben que un futur raonable no es construeix amb oblits. I això no és tot sinó que tornen a créixer mallols prometent moscatells i rossetis mentre, increïblement, encara en algun llocs broten asilvestrades i fan xanglotets algunes vinyes hereves d’aquelles que ompliren el terme en els bons temps de la pansa.

AL JULIOL LA CISTELLA AL MALLOL, deien ací a Ador. Hi ha altres que afegeixen -amb raó- hi aniràs però no carregaràs.

Terrasses

L’estiu convida a prendre la fresca a les terrasses i patis. La imatge tan estiuenca de la gent fent la tertulieta en acabant de sopar a la porta de casa va extingint-se. En molts carrers, els cotxes aparcats o circulant i les voreres estretes impedeixen esta forma tan tradicional de passar la vetlada. S’està més tranquil dins de casa, al pati o a la terrassa, sobretot si fa airet i hi ha bona vista.

En algunes terrasses escampades per ací i per allà queden encara baranes fetes a la manera tradicional. S’haurien de conservar perquè no tenen la trivialitat de les balustrades actuals. Resultaven més curioses i imaginatives. Però a les que queden els falta un element essencial: la parra que, de vegades, nuosa i arrugada, tan vella com la casa, pujava des del corral fins a la terrasseta. Donava ombra i raïm, a qui l’importava, doncs, que alguna vespa es torbara per allí o que  alguna granet caigut abans d’hora tacara terra?

 

 

Soliguers

Quan arriba el juny el cel de l’Alfàs s’anima. La parella de soliguers que hi viu ja ha tirat avant els polls després de covar els ous i alimentar-ne els pollets. És pel juny quan els jóvens soliguers s’han llançat a volar. Se’ls nota desvanits i plens d’energia gaudint d’eixa extraordinària habilitat acabada d’assolir. Travessen el cel veloços jugant amb els pares que pacients els acompanyen i els intrueixen. La plana de l’Alfàs amb l’ampla successió de camps arbrats i erms els ofereix un rebost inesgotable de ratolins, sargantanes, talpons o llagostins. Es detenen en un lloc eminent i guaiten des d’allà dalt cercant alguna petita presa. Però també poden vigilar mentre volen, de vegades fent cercles i passades a bona altura gràcies a la seua agudesa visual –tens més vista que un soliguer, diuen. Però la seua destresa més espectacular és quedar-se quiets en l’aire batent molt ràpidament les ales. Alguna cosa han vist i estan preparant-se per a l’atac.

Gaudir de l’espectacle que la naturalesa ens ofereix gràcies a aquesta colleta de soliguers és una sort que podem veure en directe. Un altre motiu per apreciar i defensar el nostre terme i tota la vida que encara acull.

Setge blau

Passarem pel seu costat sense fer a penes un comentari. Com a molt, una ràpida observació a la fràgil bellesa de la seua floració. Però enguany es mereix una miqueta més. A pesar d’una primavera extremadament seca ens ha regalat amb una gran floració, més agraïda encara que la de l’any passat. Ha degut ser  un esforç excepcional perquè el setge blau és una planta de llocs ombrius i humits a la que li agrada créixer prop de les fonts en la companyia de la falzia de pou i la molsa. A Ador, on no abunda, ens honora fent una excepció perquè davalla dels racons més frescos de la serra per a arrelar, any rere any, en algun marge vora camí delectant-nos el passeig quan passem junt a ella.


 

Cognoms

Ador és un poble de cristians vells. El llinatge dels seus habitants es remunta als mateixos moments de la conquista catalanoaragonesa de Jaume I. El maig de 1248, en plena revolta andalusina del wazir al-Azraq, Jaume I atorgava casa i terres al primer repoblador, probablement voluntari destacat en els combats contra els andalusins. Poc a poc, aniran venint-ne uns altres. El més sorprenent és com de constant s’ha mantingut la línia genealògica al llarg dels segles. Uns pocs cognoms –Estruc, Mascarell, Minyana...- han perviscut a Ador des de les generacions fundacionals del Regne de València. Els següents gràfics, fets a partir de diferents llistats de pobladors, ens aproximen a aquest fet.

Llidoner

Com cada any des de fa segles, en arribar la primavera, el gran llidoner del Merlic renaix. Es cobreix d’un verd tendre, juvenil, un tant tímid. És el senyal per a que tot l’estol de petits llidoners que han anat sorgint escampats per les terres dels voltants inicien també la seua brotació. Trist deu ser per al vell pare veure que ben pocs, poquíssims, d’aquests fills seus arriben a arbres. Potser que en el passat foren més nombrosos però el fet és que hui, al costat de ponent del riu, en són ben pocs els hereus. Ell, en canvi, resisteix. Haurà vist passar per davall seu moros i cristians, agermanats, moriscos, bandolers, miquelets, carlistes... Ha passat la canyamel, les moreres, passaven les vinyes i ara passa el taronger. És l’ésser viu més vell del poble i això ens obliga a dedicar-li el major respecte.

El gran llidoner del Merlic és, sense dubte, una de les meravelles d’Ador. Els vells conten que el van plantar per celebrar l’acabament de la construcció de l’assut d’en Marc que està allí ben a prop. Això degué ser allà pel segle XV. És curiosa aquesta llegenda -si és una llegenda i no un record que ha travessat els segles- perquè davant de la porta del monestir de Sant Jeroni hi ha un altre llidoner gegantí. La construcció del monestir la va gestionar, per orde del duc Alfons el Vell, Pere Marc i la construcció de l’assut el seu fill Ausias Marc. Seria, doncs, un costum dels Marc plantar aquest arbre en acabar algun important projecte? Era, el llidoner, un símbol dels Marc?

D’Ador sí que hauria de ser un símbol i no hauria de faltar un llidoner en cap rotonda, cap plaça, cap parc del poble.

Equinocci

A Ador el sol ja fa dies que ha superat les carenes de Loia i il·lumina suaument la seua ombria. L’equinocci iguala la durada del dia i la nit i marca l’inici de la primavera. La llum primaveral venç les foscors de l’hivern. La natura, després de la mort hivernal, renaix de nou amb la primera brostada i els primers esclats florals. Els dies són ja més llargs que les nits, les ombres de l’hivern són definitivament derrotades. Tot comença de veres amb l’equinocci primaveral.

És l’arribada de la primavera el que assenyala realment el començament de l’any nou. Bé que ho sabien els antics i per això per als romans març era el primer mes de l’any. Comptant així s’entén per què el mes que fa set es diu setembre, l’octau octubre, el nové novembre...  O per què en març, en l’equinocci de primavera, comença el primer dels signes zodiacals, Àries.

Per als cristians Jesús va nàixer el 25 de desembre però l’encarnació -quan l’Esperit Sant obra el prodigi en el ventre de Maria- es produeix nou mesos abans, el 25 de març, vora l’equinocci de primavera. Fins a mitjan segle XIV el còmput de l’any s’iniciava en aquesta data al Regne de València sobirà –i a tota la Corona d’Aragó. Eren anys segons l’Encarnació del Senyor i no segons la Nativitat.

El sol, cada volta més vigorós, ascendeix en el cel temperant el terme per acabar la jornada amagant-se ja per darrere del Piló Ventura.

L'Assester

L’Assester té encara en l’imaginari del poble una aura d’encant. Era un lloc especial, un racó ombriu on la muntanya i l’aigua s’unien en perfecte maridatge. Eixe record ha sobreviscut a les dècades ominoses en que la mà de l’home ha rosegat ignominiosament la serra deixant-la descarnada per a sempre més. La barbàrie ha cessat –aparentment- però la font de l’Assester ha deixat definitivament de brollar víctima, probablement, de l’estroncament dels fluxos subterranis d’aigua ocasionats pel terrer veí.

Al racó de l’Assester hi pujaven les cavalleries des dels pobles de la rodalia, els hòmens omplien els cànters d’aigua i se’n baixaven desvanits. La gent tenia dipositada molta fe en eixa aigua fresca i transparent que eixia des del cor de la serra. Molt més saludable, sense dubte, que l’aigua quotidiana de les fonts dels pobles i comparable només, potser, amb la de la font del Tarro. En temps, aquell racó tranquil i fresc, que mira sàviament a ponent, era el lloc on descansaven, on sestejaven –i d’ací li ve el nom-, els ramats que pasturaven per la serra. Per tot aquell rotgle anaren traent-se llenques i pastors, llauradors i qui anava a per aigua o a fer bolets, espàrrecs, herbes, espart, margallons... humanitzaven curosament la serra.

Ara qui passeja per allà dalt ha de dur la seua cantimplora d’aigua perquè allí no en trobarà. En canvi, trobarà un espai solitari, ombrívol, silenciós, frodós, fins i tot exuberant, una delícia pròxima que té algunes perspectives magnífiques, quasi secretes, de la serra d’Ador.