Prop de la Casa dels Frares s’alça, oblidat de tots, l’ametler més vell del terme. Ningú l’esporga, ni li fa una llauradeta de quan en quan, res. I ell arrimat a un marge, com si s’apartara del camí per no molestar, resisteix. Però no s’oblida cada any d’avisar-nos de la proximitat del bon temps. La seua florida és com el primer toc a primavera. Enguany l’hivern s’ha allargat i hem hagut d’esperar més que els darrers anys a que s’obriren les seues flors blanques. Però finalment ens les ha tornat a regalar. Els freds potser no hagen acabat del tot, ni molt menys, però no fan tanta por: els asfòdels també s’atreveixen ja a florir com volent prendre el relleu de la floració hivernal que encara aguanta magnífica per l’horta i la muntanya: l’agret, el ravenell, la sagullada...
Qualsevol mal dia a algú se li ocorrerà
tallar el vell ametler per a fer llenya i segurament ben pocs el trobaran a
faltar. I així, a poc a poc, quasi sense adonar-nos el nostre paisatge esdevé
més i més uniforme, sense l’alegria de la diversitat que ens sorprén amb constants
novetats i descobriments. O potser la seua discreció el salve i continue tocant
a primavera molts anys més.
