Amb
els últims rajos d’un dia encara calorós de mitjan setembre, el tabal va
començar a marcar el ritme i de seguida les dolçaines posaren la melodia. S’iniciava
la dansà. Poc a poc anaven incorporant-se els balladors i les balladores, més
d’estes que d’aquells encara. Ador recuperava
així una tradició antiquíssima. Avançava la dansada lentament amb més i
més balladors acompanyant-se amb les postisses mentre el crepuscle anava caent
sobre el poble. A poqueta nit acabava la dansada i els balladors més
experimentats despedien la festa amb una vigorosa jota. En temps antics
s’aprenia a ballar la dansà del poble de manera natural, com s’aprenia la
llengua o on estava Navesa o l’Assester. Però la transmissió natural s’havia
interromput. Ara toca recuperar-la i no haurien de parar fins que no s’ensenye
a l’escola i els xics jóvens perden la vergonya de participar en un ball, per
altra part, molt elegant. A altres pobles s’ha aconseguit i la vergonya ha
esdevingut orgull.
