mallols

Hi va haver un temps en que bona part de les terres d’Ador anaven mudant-se amb els colors de l’estació. Ara, a l’estiu, eren d’un verd fosc amb uns ramellets de perles que penjaven entre els pàmpols. A la tardor prenien un color ocre per acabar, a l’hivern, amb la terra mostrant el seu propi color, més o menys roig o blanquinós, segons les partides. A la primavera un verd tendre i brillant renaixia. D’això fa el temps just per a que entre la joventut es desconega què era això del cultiu de la vinya o que paraules com cep, cassa, mallol o sarment no tinguen ja significat per a ells. No tan de temps, però, per a que encara quede gent major que recorde com i on es cultivava la vinya i com s’elaborava la pansa. Perquè era per a la pansa que es cultivava. Havia estat tan rendible que el seu conreu havia arribat a la Safor des de la Marina o des de la Vall d’Albaida botant el Coll de Llautó, terres més aspres que les nostres,  ocupant els secans de la Vall de Vernissa fins arribar també a Ador i més enllà. De les desenes de riuraus que s’alçaren a Ador encara queden vestigis.  Fins i tot algun ha estat restaurat per unes mans benèfiques i un tant romàntiques que saben que un futur raonable no es construeix amb oblits. I això no és tot sinó que tornen a créixer mallols prometent moscatells i rossetis mentre, increïblement, encara en algun llocs broten asilvestrades i fan xanglotets algunes vinyes hereves d’aquelles que ompliren el terme en els bons temps de la pansa.

AL JULIOL LA CISTELLA AL MALLOL, deien ací a Ador. Hi ha altres que afegeixen -amb raó- hi aniràs però no carregaràs.

Terrasses

L’estiu convida a prendre la fresca a les terrasses i patis. La imatge tan estiuenca de la gent fent la tertulieta en acabant de sopar a la porta de casa va extingint-se. En molts carrers, els cotxes aparcats o circulant i les voreres estretes impedeixen esta forma tan tradicional de passar la vetlada. S’està més tranquil dins de casa, al pati o a la terrassa, sobretot si fa airet i hi ha bona vista.

En algunes terrasses escampades per ací i per allà queden encara baranes fetes a la manera tradicional. S’haurien de conservar perquè no tenen la trivialitat de les balustrades actuals. Resultaven més curioses i imaginatives. Però a les que queden els falta un element essencial: la parra que, de vegades, nuosa i arrugada, tan vella com la casa, pujava des del corral fins a la terrasseta. Donava ombra i raïm, a qui l’importava, doncs, que alguna vespa es torbara per allí o que  alguna granet caigut abans d’hora tacara terra?