A
Ador el sol ja fa dies que ha superat les carenes de Loia i il·lumina
suaument la seua ombria. L’equinocci iguala la durada del dia i la nit i marca l’inici
de la primavera. La llum primaveral venç les foscors de l’hivern. La natura,
després de la mort hivernal, renaix de nou amb la primera brostada i els primers
esclats florals. Els dies són ja més llargs que les nits, les ombres de
l’hivern són definitivament derrotades. Tot comença de veres amb l’equinocci
primaveral.
És
l’arribada de la primavera el que assenyala realment el començament de l’any
nou. Bé que ho sabien els antics i per això per als romans març era el primer
mes de l’any. Comptant així s’entén per què el mes que fa set es diu setembre, l’octau octubre, el nové novembre...
O per què en març, en l’equinocci de
primavera, comença el primer dels signes zodiacals, Àries.
Per
als cristians Jesús va nàixer el 25 de desembre però l’encarnació -quan
l’Esperit Sant obra el prodigi en el ventre de Maria- es produeix nou mesos
abans, el 25 de març, vora l’equinocci de primavera. Fins a mitjan segle XIV el
còmput de l’any s’iniciava en aquesta data al Regne de València sobirà –i a
tota la Corona d’Aragó. Eren anys segons l’Encarnació del Senyor i no segons la
Nativitat.
El
sol, cada volta més vigorós, ascendeix en el cel temperant el terme per acabar
la jornada amagant-se ja per darrere del Piló Ventura.
