L'Assester

L’Assester té encara en l’imaginari del poble una aura d’encant. Era un lloc especial, un racó ombriu on la muntanya i l’aigua s’unien en perfecte maridatge. Eixe record ha sobreviscut a les dècades ominoses en que la mà de l’home ha rosegat ignominiosament la serra deixant-la descarnada per a sempre més. La barbàrie ha cessat –aparentment- però la font de l’Assester ha deixat definitivament de brollar víctima, probablement, de l’estroncament dels fluxos subterranis d’aigua ocasionats pel terrer veí.

Al racó de l’Assester hi pujaven les cavalleries des dels pobles de la rodalia, els hòmens omplien els cànters d’aigua i se’n baixaven desvanits. La gent tenia dipositada molta fe en eixa aigua fresca i transparent que eixia des del cor de la serra. Molt més saludable, sense dubte, que l’aigua quotidiana de les fonts dels pobles i comparable només, potser, amb la de la font del Tarro. En temps, aquell racó tranquil i fresc, que mira sàviament a ponent, era el lloc on descansaven, on sestejaven –i d’ací li ve el nom-, els ramats que pasturaven per la serra. Per tot aquell rotgle anaren traent-se llenques i pastors, llauradors i qui anava a per aigua o a fer bolets, espàrrecs, herbes, espart, margallons... humanitzaven curosament la serra.

Ara qui passeja per allà dalt ha de dur la seua cantimplora d’aigua perquè allí no en trobarà. En canvi, trobarà un espai solitari, ombrívol, silenciós, frodós, fins i tot exuberant, una delícia pròxima que té algunes perspectives magnífiques, quasi secretes, de la serra d’Ador.

 

 

Palma d'Ador

 

Només eixir d’Ador camí de Gandia hi ha un poble que ara es diu Palma de Gandia. Quan després de conviure durant segles dins d’allò que deien la baronia de Palma i Ador, els dos pobles van decidir separar-se, el tràmit no va resultar senzill. Tot i ser dos nuclis separats, per bé que pròxims, havien tingut molts anys de govern més o menys en comú, de submissió al mateix senyor terrenal i de compartir un mateix terme que s’estenia des de la riba del riu d’Alcoi fins a les muntanyes de Marxuquera. De fet, traçar els límits comuns dels dos nous térmens va comportar molts desacords i discussions. A la fi, la partició es va fer i a mitjan segle XIX la històrica baronia de Palma i Ador passà a ser Palma per un costat i Ador per un altre, dos pobles independents amb el seus respectius ajuntaments propis i autònoms.

Amb la separació, Palma es va trobar amb un inconvenient. A diferència d’Ador, que només hi ha un, de Palmes hi havia moltes. A Catalunya i Andalusia hi ha unes quantes i  encara en trobem més a Mallorca, Canàries, Califòrnia, Cuba, Sicília, la Campània italiana... Així que no era suficient un nom, calia també un cognom que la diferenciara de les altres Palmes, de la d’Ebre, de Cervelló, del Río, di Montichiaro o del Condado. Quin “cognom” triar? Per ajudar a situar-la geogràficament haguera estat bé Palma de la Safor però això de la Safor com a nom comarcal és modern i va sorgir quan oficialment s’havia imposat ja el de Palma de Gandia. Esta opció també ajuda a situar-la però és històricament falsa, és més, Palma sempre havia estat orgullosa de la seua independència respecte de Gandia, la poderosa capital del ducat. En canvi, la gent de la rodalia i de les comarques veïnes col·loquialment optava, amb molt de coneixement, per mantenir part de l’antiga tradició transformant lleument allò de Palma i Ador per a dir –i alguns encara ho diuen- Palma d’Ador.

Palma de Gandia, Palma de la Safor o Palma d’Ador. Potser que amb la crisi i les reformes de l’administració local que pretenen reduir la quantitat de municipis, la qüestió estiga, més bé, en quin nom posar-li a un futur municipi que, de nou, com fa quasi dos-cents anys, siga únic: Palma i Ador, Ador i Palma, Palmador..?