Veïns

Ador té un bon grapat de silenciosos veïns que no figuren a cap cens. Molts a penes es deixen veure i hem de suposar que han passat per un lloc quan trobem el rastre que han deixat. Ells sí que ens coneixen a nosaltres i per això s’estimen més passar desapercebuts. I és que els hem fet patir molt. Així que si en veiem algun és perquè el sorprenem de sobte, a pesar seu, en algun lloc tranquil o perquè passa a certa distància nostra abans d’adonar-se’n de la nostra presència i desaparéixer veloç. En general són bona gent, que van a les seues ocupacions sense estridències. Reviscolen per les nits, quan nosaltres ens recollim a casa i el terme reposa solitari. Aleshores ixen dels seus caus, dels racons més emboscats i s’afanyen amb els seus quefers de pura supervivència als que l’alba posarà fi.  Raboses i conills, teixons i ginetes, musteles i eriçons, qui sap si algun gat serval encara... Clar que d’uns anys a esta part també se’ns ha ajuntat el porc senglar, un sapalastrós i espavilat veí al que tot li fa profit: fussa, xafiga i escarba per a desesperació del llaurador. Per contra, contemplar-lo, ni que siga fugaçment, corrent lliure pel camp o la muntanya és una sort que val la pena buscar.

Verdejant

El juny passat va tornar a ocórrer. Una llengua de foc davallà des de ponent fent crepitar la serra i consumint-la en núvols espessos de fum i cendra. Se’ns quedà una mirada grisa i un paisatge endolorit. Va ser entre el 12 i el 13 de juny. Passà l’estiu inert; vingueren les violentes pluges de tardor que obriren solcs profunds en una terra indefensa; passà un hivern eixut i ventós i arribà la primavera animada de pluges. Ara, a punt d’arribar l’estiu, la muntanya de Loia, la Penya Roja, el barranc del Figueral, el Coll del Tarro... tot verdeja de nou. Entre els tions mascarats apareix l’esparreguera que fins i tot ja ens havia obsequiat amb alguns espàrrecs, l’olivera fidel, el càdec, les margarides de diverses classes, la corretjola amb la seua enramada de campanetes, el rabet de gat, el garrofer i l’arbocer mostrant-nos unes fulles especialment tendres i lluentes, la frigola, la pebrella, la mare-selva, la carrasca als llocs més alts, el coscoll per tot, la mata, el petorret, el matapoll, la murta, el margalló, la vidriella, els abundantíssims gladiols amb les seues vistoses flors rosades, les sabatetes de la Mare de Déu, la canyafel, l’argelaga, el pericó, el garguller, el lli i la junça, l’iva borda, els cards, la cogula amb la que tant s’entretenen els xiquets, el gira-sol de marge, l’herbeta de la sang, la figuera, l’aladern, la rogeta, les moragues blaves i roges, l’orelleta de llebra, el jonc vora els antics brolls, l’esbarzer i l’arítjol que no ens deixen caminar a gust, la cervina, la vinya que rebrota encara en algunes llenques abandonades fa moltíssims anys i cremades una i altra volta, les lletreres, l’olivarda, les fantàstiques abelleres, les carxofetes de sant Joan, la flor de caputxina, els caps blancs, els llicsons, les malves, especialment una més tímida que creix quasi arran de terra amb una flor rosada, el fenàs, l’ull de bou, els pinzells, les estepes... Que cresca tot tranquil i per molts anys.