Pujar a les muntanyes del terme d’Ador un dia
d´hivern -i de faena, si pot ser- és envoltar-se de silenci i soledat. Més
encara si anem als confins de la tinença de Marxuquera. Si hi pugem per la
senda de l’Alt de les Àguiles es té la sensació de que, en algun moment indeterminat,
no molt després d’iniciar l’ascensió, es creua una línia imperceptible que ens deixa
fora del temps. A la nostra esquena el llunyà dringar marcant alguna hora del
campanar de Ròtova no trenca, sinó que fa més intensa, aquesta sensacíó: toca
l’hora del dia, però de quin any? El silenci, el paisatge que ens envolta, la
companyia del vent o el vol sobtat d’algun ocell no és diferent ara que ho
seria el 1913, el 1813... No ens hauria d’estranyar, doncs, creuar-nos amb una
cavalcadura que baixa carregada de calç acabada de fer en un dels forns de la
serra. O que quan arribem al petit pla travessat per la fita invisible entre
els termes d’Ador i Ròtova, junt al Tossal de l’Aigua, ens hi trobem treballant l’amo
dels modestos bancalets de terra roja que hi ha. Potser siga, precisament, que
no hi trobem ningú la referència que ens retorna als temps actuals. Perquè, tot
i que tristament assolats, restes de les antigues activitats serranes encara en
queden: algun corral, algun forn de calç.. Fins i tot els pastors, un ofici
extint ja a Ador, hi han deixat alguna traça, com ara el petit refugi de pedra
seca que es conserva, secret, en un dels llocs més elevats i solitaris del
terme, això sí, amb unes vistes esplèndides.
